La Vanguardia 28 de Març 2014
Els meus alumnes, als examens, citen Darwin amb el mateix mecanisme mental amb què podrien citar la Bíblia. Consti que l’examen no és sobre Darwin, però consti també que l’assignatura s’hi presta. Es diu teories de la naturalesa humana i és de segon de llicenciatura, obligatòria per a totes les carreres: visca la meva universitat. Implica que no la cursen per gust, ni hi tenen un especial interès. Els recursos de què disposen són escassos, l’horitzó de referències és estret, i encara no en saben prou de les seves disciplines per a construir un discurs basat en les seves perspectives professionals. Tenen Darwin.
A més, cada semestre tinc creacionistes. I en algun moment o altre, hi ha marro amb els darwinistes. El debat en ell mateix és irrellevant perquè bàsicament reprodueixen altres discussions que han vist a la tele, a la parròquia, a l’institut o a casa. El factor essencial és que, amb excepcions, ni coneixen ni entenen què és l’evolucionisme, ni què va escriure Darwin. Citen Darwin com un argument d’autoritat, com podrien citar el Papa Francesc.
Per escrit, gairebé sempre citen l’expressió ‘la supervivència del més apte,’ que després interpreten segons els interessos del moment, és a dir, depenent de si s’han d’enrotllar sobre aquest o l’altre filòsof. En les discussions orals, però, persegueixen justificar-se la vida, la família, el comportament. L’interpreten com els ve, i l’ajusten segons si estan passant una època més cínica o si estan enamorats.
La relació que tenen amb la ciència no és gaire llunyana d’una experiència de tipus religiós. Hi ha uns senyors amb bata blanca que escriuen uns llibres en què diuen que han calculat una sèrie de coses complicades, fora del seu abast, i han arribat a unes conclusions més o menys provisionals que més o menys tothom accepta com a certes perquè, de fet, funcionen.
La tecnologia és el gran què perquè la ciència contemporània, a diferència de l’antiga, no parteix del sentit comú, i no pretén justificar l’experiència diària. Al contrari, sovint és contraintuïtiva o directament pertany a un altre pla intel·lectual. El pes del context i de l’autoritat són l’essencial. I la tria entre Darwin i el creacionisme depèn de qui consideren una autoritat o qui al seu voltant és tractat com a tal. En tots dos casos se’ls diu que si estudien molt ho arribaran a comprendre.
Deixo clar que no estic dient que la ciència i la religió siguin la mateixa cosa. Estic dient que abans de tenir un coneixement científic mínim (o religiós, de fet), la relació amb la veritat acceptada depèn justament del fet que és acceptada, no pas de què sigui veritat o verificable. Curiosament, a més, alguns creacionistes tenen la seva visió més ben documentada, em porten llibres i em fan preguntes dures. Són torbadorament més científics perquè estan acostumats a anar contra corrent i a qüestionar l’statu quo. La majoria evolucionen, i comprenen millor Darwin. S’adapten amb gran intel·ligència, podríem dir.