El mocador i la fe en nosaltres

03 d'octubre de 2007 0

article de elsingulardigital.

El debat sobre si les nenes han de poder dur el seu mocador de connotacions religioses a l’escola ensenya fins a quin punt l’arribada dels immigrants ens obligarà a replantejar els fonaments de la nostra manera de ser i de fer. I no parlo del multiculturalisme.

Els immigrants, tant els llatinoamericans com els musulmans, provenen de societats que estan molt menys secularitzades que la nostra. Quan dic “secularitzades” no em refereixo a la separació de l’església i l’estat només, aquest és un dels factors de la secularització, però no és el quid de la qüestió. Per a què les institucions polítiques es secularitzin cal primer que els ciutadans hagin fet el camí cap a la autonomia moral i cap la desconfiança vers els fonaments tradicionals de l’etica privada. Això, a Europa, es va donar en la modernitat dels segles XVIII i XIX.

El nostre secularisme ha anat accelerant-se i ha acabat en això que fa ja cinquanta anys que anomenem posmodernitat. No és només que haguem acceptat de viure en societats plurals pel que fa a la moral, sinó que, a més, hem renunciat a explicitar els fonaments de cada moral, de cada acció, de cada política. En el millor dels casos només travem les decisions des del materialisme marxista, des de l’economicisme més numèric o des de l’utilitarisme més cínic. Però la majoria de vegades ni això. És el que anomenem “relativisme”, que implica un pas més enllà del pluralisme, i que explica, en gran mesura, la multiplicació de les angoixes, dels esoterismes, del pastillisme psiquiàtric i de l’autoajuda.

L’arribada d’éssers humans amb pre-categorials religiosos molt forts els dóna un plus de convicció, de capacitat, que desafia les nostres mentalitats toves. No parlo del fonamentalisme, que és la deriva patològica d’això, parlo de la gent sensata, amb qui es pot conviure i amb possibilitats d’integrar-se. Parlo del millor dels casos.

En propers anys es farà necessària una nova reflexió espiritual a Europa, perquè el desafiament d’aquestes maneres de pensar i de sentir que havien estat oblidades, ens obligarà a repensar qui som i a prendre algunes decisions sobre els nostres fonaments i sobre què volem dir quan diem esperit, més enllà de la ciència pura.

Si no aclarim això, davant de situacions com la del mocador de les nenes que van a l’escola, només ens resten tres opcions: la permissivitat absoluta, la reacció visceral o el balbuceig estúpid.

Etiquetes

Darrers articles

Què ha passat amb la CUP?

Vaig votar la CUP el desembre del 2017, després del Primer d’Octubre. Pensava que podien ser una força per controlar les pulsions destructives dels dos grans partits, que havien fet tot el possible per malbaratar la millor oportunitat que ha tingut Catalunya per treure’s el control d’Espanya del damunt i construir un món propi. Però […]

Per què Puigdemont no serveix per al futur de Catalunya

Puigdemont no serveix pel futur de Catalunya, almenys si el futur que volem no passa per la pacificació i la tornada enrere. La proposta de Puigdemont significa l’acceptació d’una falsa normalitat política que deixa en un calaix l’autodeterminació, convertint-la en una promesa etèria, i camina cap a un Govern autonòmic sense eines per defensar els […]

Propaganda colonial

Aquest anunci és tòxic: “La Generalitat governa bé.” Ve a dir que no hi ha cap problema. Que es pot viure sota aquest règim. Que és millor abandonar tot intent d’assenyalar el conflicte i carències de fons i encarar-los. Vol convèncer-nos que la mort és dolça. Mireu-lo: https://x.com/govern/status/1765721034731253906?s=20 La situació de Catalunya es que està […]

  • Cerca