(Crònica publicada a la secció de Cultura de La Vanguardia del dijous 24 de febrer del 2011)
Des que es va estrenar El Discurs del Rei la vida de Geoffrey Rush no ha parat d’accelerar-se. Això li passa per estrenar a Sidney l’adaptació teatral de Diari d’un Boig, de Nikolai Gogol, just abans que el nominessin als Oscars pel seu paper de Lionel Logue, l’excèntric logopeda del rei tartamut. Els viatges d’anada i tornada al Regne Unit, i especialment als EUA (30 hores d’avió), per promocionar la pel·lícula i la seva candidatura a millor actor secundari, van ser constants.
L’11 de febrer, però, Diary of a Madman va aterrar al Harvey Theater del BAM de Nova York, i els vols es van escurçar. Ara: si diumenge Rush recull l’Òscar, no podrà quedar-se gaire estona a celebrar-ho. Pujarà a un avió i arribarà a Nova York en plena matinada: just per domir unes hores, o continuar bevent, abans de la funció de dilluns al vespre. Seria el seu segon Òscar, i es tancaria un cercle de 22 anys. El 1989 el director Neil Armfield, i el mateix Rush, van adaptar per al teatre aquest conte de Gogol de no més de 20 pàgines i el van estrenar també a Sidney. Entre el públic hi havia Scott Hicks, que li oferiría després a Rush el paper de David Helfgott, el pianista embogit de Shine (1996), pel qual l’actor va guanyar el seu primer Òscar, un BAFTA i un Globus d’Or.
A Diary of a Madma, Rush torna a interpretar l’insignificant buròcrata Poprischin. Amplifica i deforma la seva veu fins a convertir, amb el seus gestos de clown, els desvaris del seu diari en una hilarant demostració de poder. Armfield assegura que Poprischin és el pallasso preferit de Rush, i que malgrat les reticències ha decidit finalment tornar a encarnar-lo perquè “el trobava a faltar.”
El xoc entre la llibertat de la consciència que s’expressa en un diari, i l’anquilosament de les estructures burocràtiques i nobiliàries de l’estat rus del XIX dóna a llum al deliri. Nietzsche va dir que l’home modern ha substituït la pregària pel diari del matí, i Gogol fa de Poprischin una víctima de la premsa. Quan llegeix que Ferran VII ha deixat el tron vacant, es creu que és el Rei d’Espanya. El manicomi on el confinen li sembla primer l’extravagant cort madrilenya, una caracterització molt lúcida, vist el present, i després el tribunal de la Inquisició, potser una visió un pèl més realista. Els riures constants del públic en la primera part es transformen poc a poc en un incòmode silenci: el pallasso Rush els ha dut des de la superioritat moral que se’n fot de l’home patètic, al sentiment de culpa davant la sordidesa del boig. Diu Armfield: “ens vam adonar de que com més intensa era la pallassada, més intensa es tornava l’experiència de dolor i alienació.”
Rush recorre sense por l’estreta línia que separa el pallasso del boig, i trenca sense contemplacions el mur que el separa del públic. La confusió l’afavoreix, i el públic passa de les rialles a estremir-se sense transicions. Així, l’ovació final, tothom dempeus, és testimoni de que Rush és l’únic rei. Quan fa un parell d’anys, va suscitar unes passions similars a Broadway pel seu paper sublim a El Rei es Mor de Ionesco, (va guanyar un Tony), les seves pallassades, el domini absolut del llenguatge corporal i el control mil·limètric de la inflexió vocal van omplir les cròniques de reflexions sobre la bogería i els límits del poder. Avui el tema és la impotència d’un boig, i el poder d’un pallasso. Com li diu el rei Jordi V al Duc de York en El Discurs del Rei: “Els reis ara som actors.” I viceversa.