El Papa Joseph

28 de maig de 2013 0

(publicat a La Vanguardia del dissabte 16 de febrer del 013, penjat amb retard)

Durant el pontificat Benet XVI ha publicat tres encícliques, el 2005, el 2007 i el 2009. Una encíclica papal és el document sense valor jurídic de més alt rang que pot emetre un Papa. Té una qualitat personal, i expressa unes opinions que estan relacionades amb la suposada infal·libilitat papal de manera feble, només aplicable quan hi ha la necessitat de posar en pràctica alguna idea molt disputada.

Aquest detall em sembla important perquè a les tres encícliques Benet XVI insisteix molt en la idea de la fal·libilitat de l’home. El Papa presenta la vida com un avançar cap allò desconegut, a les palpentes. Descriu l’amor (2005), l’esperança (2007), i la caritat o acció social (2009) com uns impulsos imperfectes i fal·libles, com unes pulsions d’anticipació de la justícia, o d’una projecció de plenitud mai assolida del tot. La fe, ens diu Benet XVI, és aquest gest moral, encara que el faci un ateu o un fanàtic.

Tot això lliga amb les altres referències públiques que ha fet, a Auschwitz, per exemple, sobre la qüestió del silenci de Déu. Un Papa afirmant que Déu és silenciós és el mirall de Machado, segons el qual qui parla sol espera parlar-li a Déu un dia. El mèrit principal de Joseph Ratzinger és aquest, em fa l’efecte: haver-ho encarat sense embuts. Ha volgut emprendre una tasca doble, aparentment contradictòria: purificar els principis de la fe cristiana i explicar-los a la llum de les objeccions de la història. Quan el llegeixo, sento que està reescrivint el catolicisme per intentar demostrar que les respostes als problemes contemporanis es troben en el missatge original i primitiu de Crist; ara il·luminat per les virtuts de la raó crítica. És una tasca de gegant, inèdita en un Papa.

La llista d’alguns dels autors que cita en les tres encícliques és reveladora: Horkheimer, Adorno, Lenin, Marx, Engels, Nietzsche, Dostoievski, Kant, Descartes, Plató, Aristòtil, Heràclit. A tots ells els agafa pel costat que crema. Es pren seriosament les seves preguntes, rectifica, en pren les virtuts, i en qüestiona els errors primer des de la raó i després des de la fe, de vegades amb més èxit, de vegades amb menys. S’arrisca.

També és reveladora la seva dependència de Sant Agustí i les poques referències que hi ha, en canvi, a Sant Tomàs. Més enllà de les distàncies que hi ha entre el segle IV i el XIII, entre l’Imperi Romà en descomposició i l’Europa medieval, el món interior d’Agustí, les seves preguntes, apunten també cap aquesta imatge d’home que combat amb la vida per trobar-li significat.

Etiquetes

Darrers articles

El turisme i nosaltres

El turisme representa actualment un 14% de l’ocupació total de Catalunya. Això ens situa entre els països amb el percentatge més gran de la població treballant en turisme. És una mala idea. Ens fa massa depenents d’un sol sector. Això és negatiu per dos motius. Perquè si hi ha una crisi en aquest sector —per […]

Què ha passat amb la CUP?

Vaig votar la CUP el desembre del 2017, després del Primer d’Octubre. Pensava que podien ser una força per controlar les pulsions destructives dels dos grans partits, que havien fet tot el possible per malbaratar la millor oportunitat que ha tingut Catalunya per treure’s el control d’Espanya del damunt i construir un món propi. Però […]

Per què Puigdemont no serveix per al futur de Catalunya

Puigdemont no serveix pel futur de Catalunya, almenys si el futur que volem no passa per la pacificació i la tornada enrere. La proposta de Puigdemont significa l’acceptació d’una falsa normalitat política que deixa en un calaix l’autodeterminació, convertint-la en una promesa etèria, i camina cap a un Govern autonòmic sense eines per defensar els […]

  • Cerca