La Vanguardia 2 maig 2015
La irrupció fulgurant de Podemos primer i Ciutadans després, seguint la presència en televisó de Podemos primer i Ciutadans després, obliga a preguntar-se si les coses que hi diuen tenen cap importància. Ho sap tothom i és profecia que els partits polítics, tots ells i a tots els països més o menys democràtics, guanyen les eleccions oferint una imatge i no pas les més de mil paraules del programa.
L’alquímia de la comunicació política llança a la marmita des del color de la corbata fins al ritme de la frase. L’escriptor de discursos de Kennedy, Ted Sorensen, explicava que durant la campanya electoral, Kennedy deia: “Nosaltres no fem campanya posant l’accent en allò que el nostre país farà per nosaltres com a poble. Nosaltres posem l’accent en allò que podem fer pel nostre país, tots nosaltres.” Quatre mesos després, en el discurs inaugural de la presidència, la frase ja queia com un vestit cenyit: “No et preguntis què pot fer el teu país per tu; pregunta’t què pots fer tu pel teu país.”
Però el vers de Sorensen és un eslògan i, ni que sigui emocionalment, assenyala una idea. Passa el mateix amb la cueta d’Iglesias o l’instint de posar-se de puntetes quan li fan una foto que Jordi Colomer va descriure en el seu perfil sobre Albert Rivera. Rivera i Iglesias venen identitats, un mirall, com ho feien Gonzàlez amb la pana, Aznar amb els abdominals o Pujol amb la samarreta imperi. També jo em poso la camisa per dins quan he de fer una classe.
El dilema que planteja l’emergència de Podemos i Ciutadans és si n’hi ha prou de ser vist. En les declaracions prèvies a dimitir, Monedero es queixava: “Podemos deixa de reunir-se amb un petit cercle perquè és més important un minut de televisió.” Ja predica Iglesias que la gent no milita en partits, sinó en mitjans de comunicació. I Rivera, hores després de la dimissió, va fer-nos saber que la pujada de Ciutadans és proporcional a la baixada de Podemos. Li va faltar aclarir que també és proporcional a la presència televisiva d’uns i altres. També l’últim acte de la primera campanya d’Obama, inspiració d’Iglesias i Rivera, va ser un anunci en prime time de 30 minuts.
No tothom que vota aquests partits ho fa només perquè surten a la tele; cada cop es veu més clar que l’exvotant del PSOE preferirà Podemos i el del PP, Ciutadans. El posicionament importa. L’explotació de la presència televisiva tampoc no és exclusiva d’Iglesias i Rivera, però que la seva aparició estigui tan lligada al soroll de la tertúlia i a la buidor de les entrevistes pàtries fa visible un problema de fons sobre la democràcia.
Si es tracta que parlin de tu encara que sigui malament, surt més a compte no discutir les idees del teu adversari, no fos cas que el fessis visible. En els marges on es guanyen les eleccions, tot depèn d’evitar el debat. Que prevalgui el soroll. Explicar la iniquitat d’aquests partits, en una columna com aquesta, la fa més propera. Aquesta democracia fa callar les raons. Jo descobreixo el Mediterrani i ells la nova política.