La Vanguardia 19 juny 2015
La setmana que ve hi ha el PopArb. És l’onzè i l’últim. Fa uns dies l’Anna Cerdà, codirectora del festival, va comunicar a la premsa que no repetiran. Que s’han venut poques entrades, que així no hi ha manera de mantenir-lo, i que abans que degradar-lo, abans que arrossegar-se per servir els interessos d’aquest o d’aquell, abans que embrutar la memòria d’aquests onze anys, han decidit celebrar l’última edició amb qui sigui que ho vulgui i entrar com una flamarada en la nostàlgia col·lectiva.
Hi ha tot d’hipòtesis sobre l’ocàs d’aquest festival: no m’interessen. Ara només voldria que l’Anna Cerdà s’hagués inventat aquesta estratègia per vendre entrades i tot fos broma. En qualsevol cas, i abans que només se’n puguin escriure elegies –i seran elegies a la nostra joventut i poca cosa més–, es fa saber al lector d’aquesta columna que el PopArb és el festival de música més agradable de la història de les coses agradables i que si no té l’entrada, faci el favor de comprar-la i anar-se’n cap a Arbúcies i no se’n parli més.
El PopArb és el festival més agradable de la història per tot de raons objectives: l’aforament és limitat, hi ha el Montseny, la sel·lecció musical respon a l’imaginari de l’escena local sense concessions ni melindrismes, és un festival més de llogar pis o casa i dur la roba interior neta que d’acampar i no dutxar-se i gratar-se el cul, i té la virtut de reunir el moment d’armonia eròtico-festiva entre la Barcelona urbanita i entosolada dels hereus del cosmopolitisme provincià, i les comarques no capitalines, amb aquella mala llet còsmica i cínica que gasten les pubilles, els seus caminars universals, oberts al món, ingràvids.
El David Carabén de Mishima em deia l’any passat després de tocar-hi que han crescut tots junts, públic i cantants, cap als trenta-tal, i que si bé és cert que hi ha joves, la maduresa musical ha arribat alhora a músics i audiència. Així qualsevol es civilitza: fa una dècada que organització, músics i audiència s’han perfeccionat el sentit del gust mútuament fins arribar al cicle tàntric. Molt agradable.
Fa només uns dies, el Guillem Gisbert de Manel m’ho deia més estomacalment: “Ens hem fet grans.” I és cert que una de les imatges més agradables del festival és la dels pares joves amb els nens petits vestint samarretes d’AC/DC i mullant el cul al riu. He escrit ‘pares joves’ i en realitat són pares tardans, ben entrada la trentena, com tota la generació. Potser el Guillem volia dir que ja no estem per collonades i tampoc per festivals. L’Anna Cerdà també ho insinuà.
Però, a risc de tocar la carraca de la nostàlgia, crec que aquesta generació, més sofisiticada en el gust que en l’ambició, més introspectiva que histriònica, més precària, més pobra, més elegant, ha trobat justament en el PopArb la manera de deixar-se de collonades. Fer les coses bé. Ser agradable. I, la veritat, que s’acabi és una merda. Jo ja m’hi veia amb els fills que no tinc.