El postnacionalisme

12 d'abril de 2014 0

 

La Vanguardia 22 de febrer 2014

A falta d’una expressió millor, en diré postnacionalisme. Ja sé que la paraula nacionalisme té molts significats. Mira-ho a la wikipèdia, fins i tot n’hi ha d’idiota i d’intel·ligent. La varietat de possibles encarnacions del nacionalisme fa que, sovint, quan es discuteix si tal o pasqual és o no és nacionalista sembli que discutim sobre la vigència del diccionari.

En realitat parlem de dissimular. Totes les analogies entre l’independentisme i els nacionalismes destructius es basen en ocultar la mala baba rere l’ambigüitat de la paraula. Si aconsegueixes que en escriure ‘nacionalisme català’ el lector hi vegi nacionalisme serbi ja ho tens. En aquest joc, fins i tot el més tonto toca la carraca per dissimular-se les lleialtats.

Precisament perquè és obvi que les famílies de la via catalana i els llibres de l’Antonio Baños, o la tesi doctoral del Junqueras i la bici d’Herrera, o el Col·lectiu Wilson i les conferències del Martí Anglada, o els manifestos dels jutges catalans explicant que la consulta és legal no s’assemblen en res a la intolerància ni a un genocidi, els perdonavides instal·lats d’aquí i d’allà insisteixen en fer-nos responsables dels mecanismes psicològics que han causat les masacres dels pobles europeus. No, si té gràcia.

Doncs jo vaig més enllà i, a falta d’una expressió millor, en diré postnacionalisme. No crec que els límits o el contingut de cap nació puguin ser descrits amb precisió, ni que en poguem establir els origens de manera clara. Ni molt menys crec que es pugui parlar realment d’identitat nacional si no és com a complement de moltes altres identitats col·lectives i individuals que tots tenim amb gran alegria i promiscuïtat. No crec que totes les nacions hagin de tenir un estat. No crec que hi hagi nacions superiors a d’altres, més enllà dels fets objectius de guanyar o perdre una guerra: contingències. No crec, en definitiva, en cap metafísica nacional.

I tot i que comprenc la utilitat política del nacionalisme –en la retòrica de l’encaix i l’autonomisme, per exemple, contra la uniformització–, el trobo superat, avui. No és per nacionalisme que vull la independència. I és fàcil veure que no sóc l’únic. Ni tan sols part d’una minoria. Veig més gent provant d’aturar el nacionalisme estatal que provant d’afirmar-se. De fet, que la pertincença a la UE sigui tan determinant en les enquestes indica que parlem d’obrir-nos, fins i tot al cost d’acceptar Brussel·les. La teoria dels dos nacionalismes retroalimentant-se és un mecanisme de defensa per a rentar-se’n les mans i continuar dissimulant les lleialtats.

 

La convicció motora em sembla que és aquesta: un Estat fet pels habitants de Catalunya té avui més possibilitats d’expressar-ne la pluralitat i la llibertat, de promoure’n el progrés econòmic i cultural, i de relacionar-se civilitzadament amb Espanya, Europa i el món que qualsevol reforma de les avui i demà possibles a l’Estat espanyol. A falta d’una expressió millor, en diré postnacionalisme.

Etiquetes

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca