El Reale dissolt

24 d'octubre de 2014 0

La Vanguardia 24 Octubre 2014

El passat dia 15 va morir Giovanni Reale. Per a molts estudiants de filosofia, dir “el Reale” és el mateix que per als estudiants d’economia dir “el Mas-Colell”: un llibre, un manual, una referència. La Història del Pensament Filosòfic i Científic en tres volums (signada amb Dario Antiseri) és un d’aquells llibres que primer estimes amb devoció i després menysprees amb pedanteria.

Primer et serveix per creuar el llindar de la ignorància, et fa un mapa i una jerarquia, i després el trobes incomplet, esbiaixat, embafós. El recomano sempre perquè és un ritual de pas: si el llegeixes de punta a punta et dilata les pupil·les i et deixa preparat per al revelat. Si el teu interès és esporàdic et fa d’àncora i et permet maniobrar.

Ara fa vuit anys, la Universitat Ramon Llull li va concedir un doctorat honoris causa i l’Esther Giménez-Salinas, que n’era la rectora (i jo el seu empleat), em va demanar que m’ocupés de fer-li d’amfitrió. La sensació que em va quedar és exactament la contrària que amb el llibre. Primer se’m va fer embafós. Era tan exquisidament amable que volies rentar-te les mans, i mostrava un grau d’enamorament tan bèstia amb la seva dona que et senties més segur imaginant-te’l amb una doble vida, plena d’efebs i cites al Marquès de Sade.

Però després era inevitable estimar-lo. Les converses s’enfilaven de seguida cap a perspectives zenitals. Mai no et perdonava la vida i mai no et feia la gara-gara. Quan jo li deixava anar algun comentari estúpid i ignorant, el prenia com qui pren un fil vell i brut, i de mica en mica, a base de preguntes i referències, teixia el passat i el present com una aranya: volies gronxar-t’hi. Cap al final de la conversa, et deixava un interrogant obert i l’acompanyava d’alguna ironia subtil i profunda, que primer et feia riure i després et deixava intrigat durant dies. Et dilatava les pupil·les.

En els discursos i brindis oficials, es referia a la seva dona, amb gran pompositat, com “la meva meitat indissoluble”, i li passava el micròfon: “ella i jo som iguals, tot el que fem és dels dos”. En les estones oficioses, es tenien petits detalls constantment i era clar que ja s’ho havien perdonat tot.

Uns dies després d’haver marxat, va arribar-me una caixa al despatx: la seva obra completa en italià. De tant en tant parlàvem per telèfon i m’aclaria dubtes. No he conegut ningú més pacient i generós. Molts acadèmics diuen amb raó que les seves cèlebres i innovadores interpretacions d’Aristòtil i de Plató són massa fantasioses i interessades (tècnicament: a Aristòtil li pressuposa la unitat metafísica i a Plató el sustenta en les anomenades “doctrines no escrites”) i que no era un filòsof sinó un professor. A mi em sembla que l’obra és com l’home: generosa i pacient, i és tan clar el que estima que et permet discrepar-ne violentament i tan amics. Voldria elogiar-lo menys, i no em surt. Com se sol dir, ell s’ho prenia amb filosofia: “els professors obrim camins: recorre’ls tu, aviam si hi trobes res”.

Darrers articles

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

Per què sempre estem parlant de llibertat

Escric aquest article com a resposta llarga a un seguit de gent amb qui en les últimes hores he intercanviat opinions per tuiter. Una de les més representatives, tot i que han estat desenes, podria ser la del Tatxo Benet, que ha dit:  «la discusió no és en aquests moments sobre llibertats. El que cal […]

  • Cerca