La Vanguardia 24 Octubre 2014
El passat dia 15 va morir Giovanni Reale. Per a molts estudiants de filosofia, dir “el Reale” és el mateix que per als estudiants d’economia dir “el Mas-Colell”: un llibre, un manual, una referència. La Història del Pensament Filosòfic i Científic en tres volums (signada amb Dario Antiseri) és un d’aquells llibres que primer estimes amb devoció i després menysprees amb pedanteria.
Primer et serveix per creuar el llindar de la ignorància, et fa un mapa i una jerarquia, i després el trobes incomplet, esbiaixat, embafós. El recomano sempre perquè és un ritual de pas: si el llegeixes de punta a punta et dilata les pupil·les i et deixa preparat per al revelat. Si el teu interès és esporàdic et fa d’àncora i et permet maniobrar.
Ara fa vuit anys, la Universitat Ramon Llull li va concedir un doctorat honoris causa i l’Esther Giménez-Salinas, que n’era la rectora (i jo el seu empleat), em va demanar que m’ocupés de fer-li d’amfitrió. La sensació que em va quedar és exactament la contrària que amb el llibre. Primer se’m va fer embafós. Era tan exquisidament amable que volies rentar-te les mans, i mostrava un grau d’enamorament tan bèstia amb la seva dona que et senties més segur imaginant-te’l amb una doble vida, plena d’efebs i cites al Marquès de Sade.
Però després era inevitable estimar-lo. Les converses s’enfilaven de seguida cap a perspectives zenitals. Mai no et perdonava la vida i mai no et feia la gara-gara. Quan jo li deixava anar algun comentari estúpid i ignorant, el prenia com qui pren un fil vell i brut, i de mica en mica, a base de preguntes i referències, teixia el passat i el present com una aranya: volies gronxar-t’hi. Cap al final de la conversa, et deixava un interrogant obert i l’acompanyava d’alguna ironia subtil i profunda, que primer et feia riure i després et deixava intrigat durant dies. Et dilatava les pupil·les.
En els discursos i brindis oficials, es referia a la seva dona, amb gran pompositat, com “la meva meitat indissoluble”, i li passava el micròfon: “ella i jo som iguals, tot el que fem és dels dos”. En les estones oficioses, es tenien petits detalls constantment i era clar que ja s’ho havien perdonat tot.
Uns dies després d’haver marxat, va arribar-me una caixa al despatx: la seva obra completa en italià. De tant en tant parlàvem per telèfon i m’aclaria dubtes. No he conegut ningú més pacient i generós. Molts acadèmics diuen amb raó que les seves cèlebres i innovadores interpretacions d’Aristòtil i de Plató són massa fantasioses i interessades (tècnicament: a Aristòtil li pressuposa la unitat metafísica i a Plató el sustenta en les anomenades “doctrines no escrites”) i que no era un filòsof sinó un professor. A mi em sembla que l’obra és com l’home: generosa i pacient, i és tan clar el que estima que et permet discrepar-ne violentament i tan amics. Voldria elogiar-lo menys, i no em surt. Com se sol dir, ell s’ho prenia amb filosofia: “els professors obrim camins: recorre’ls tu, aviam si hi trobes res”.