(article publicat a La Vanguardia del dimecres 5 de desembre del 2012)
Com més dies passen més es va veient que no hi ha altre remei que convocar un referèndum. Hi ha la qüestió moral: just abans de les eleccions, tres partits van signar un paper al Parlament dient que volien fer-lo, i ara tenen 84 diputats de 135, i se’ls afegeix un nou partit amb 3 diputats: el 64% del Parlament i el 58% dels vots. En el país que tots somiem, aquest article acabaria aquí.
Però entre que a Espanya tot paper signat és paper mullat en potència, i que, com ja va dir Plató, cap comunitat real pot evitar que la travessin amors i odis, millor ser pragmàtics. L’independentisme és prou fort per governar l’autonomia, però no és prou fort per canviar l’statu quo tot sol (48% dels vots). Si algú pensava treure profit de la transició ara deu estar tornant a fer els números. El federalisme és prou fort per obstruir la independència, però no ho és prou ni per governar ni per canviar la Constitució (24% dels vots). Cap sorpresa. I el centralisme obté tota la força de la capacitat que té l’Estat d’ofegar el procés, però en termes electorals, amb una participació equivalent a unes eleccions espanyoles, no té prou força ni per governar, ni per obstruir el procés, ni per oferir una alternativa (21% dels vots).
La gestió: la Generalitat és ingovernable perquè no hi ha diners ni accés al crèdit; perquè no hi ha marge per fer política fiscal, ni laboral, ni d’inversions, ni res més que la mensualitat que va ingressant Mariano Rajoy amb l’objectiu indissimulat de prendre el control. I el dèficit fiscal. No cal ser gaire llest per veure que la possibilitat de ser el president que tanca la Generalitat ha tingut tanta influència com l’Onze de Setembre a l’hora de convocar eleccions. En primer pla, la crisi.
Hi ha dues opcions en mans dels catalans, les dues igualment raonables: eliminar totes les conselleries menys Educació, Sanitat i Benestar Social, tornar totes les altres competències a l’Estat, i confiar que el conjunt dels espanyols prendrem les millors decisions per tothom. L’altra, la independència. Que els únics pactes possibles a banda i banda del dilema siguin barrejant dretes i esquerres ensenya fins a quin punt som en un cul de sac. Per això el sobiranisme ha estat ciclotímic aquesta setmana i el centralisme ha encès un puro: els uns han mirat el país i han vist que hi ha molta feina per fer, mentre els altres han mirat la debilitat de les institucions i han conclòs que no els cal guanyar per haver guanyat.
Quan els acords parlamentaris disponibles només serveixen de cloenda d’un cicle de 30 anys, quan la població està dividida en la qüestió fonamental, quan no es pot prendre cap decisió a mitjà i llarg termini sense aclarir-ho, quan qualsevol opció obliga una part important del país a acceptar un statu quo contrari als seus sentiments, raons i creences, l’única alternativa acceptable és guanyar un referèndum. Qui s’arrisqui a frenar-ho haurà d’assumir-ne el cost
.