(publicat a La Vanguardia del dissabte 4 de Maig –may the 4th be with you–, penjat amb retard)
Ja només faltava Esperanza Aguirre per completar els cavallets. En la política espanyola si et quedes quiet prou estona veus passar una vegada i una altra les mateixes figures, avançant en un cercle incessant d’artificis i autòmats. Ara Aguirre ha completat una volta, i torna a aparèixer, muntada en un camell d’ulls triposos, assajant un crit berber, per fer d’oposició a Mariano Rajoy.
Immediatament abans, la premsa de la capital, cavall negre encabritat, començava a demanar el cap del president. Al davant, els empresaris, Cadillac amb quatre volants, reclamant al Govern espanyol no sé quines reformes estructurals. En paral·lel, els sindicats mostrant indignació, culpant la dreta irredempta: cada cop menys gent al seu cotxet de bombers. Un pèl més enllà, Rubalcaba, enorme tassa de te giratòria, exigint a l’executiu urgència per solucionar l’atur. Encara en la retina, Rajoy mateix, agafat a un pal buit, maldant per fer entendre que el focus hauria de ser a Brussel·les i Berlín, els veritables líders del cercle viciós. A Brussel·les i Berlín, la diligència, insistint que és Espanya qui ha de canviar. Als cercles interiors, versions més segures dels mateixos artefactes per als més petits: UPyD i IU anunciant l’apocalipsi en un plor sincopat. A Catalunya, la majoria del Parlament encabit en un coet vermell, els ulls tancats, imaginant un vent poderós als cabells, somiant en la ignició. Al seu darrere, la patronal, mirant-los fixament des d’un cotxe de policia, discutint-se animadament: el coet pot o no pot enlairar-se i sortir de l’atracció de fira? Passen altres figures menors, i torna a començar.
Qualsevol diria que totes les coses que ens passen segueixen el ritme tràgic de l’etern retorn. Ningú n’és el responsable, els cavallets simplement giren i giren. Esperanza Aguirre mai no va ser ministra d’Educació, ni presidenta del Senat, ni presidenta del Gran Madrid, ni la cirurgiana plàstica de Caja Madrid-Bankia. La premsa mai no va deixar que els poders econòmics i polítics silenciessin llurs pecats. Els sindicats mai no van pactar reformes laborals que beneficiaven exclusivament els seus afiliats amb feina. Rubalcaba, ni ministre d’Educació, ni de l’Interior, ni vicepresident, ni pla E: tomba i tomba i tomba. Rajoy tampoc va ser ministre d’Educació, ni de l’Interior, ni responsable de res. Brussel·les i Berlín mai van apostar per un sistema europeu antidemocràtic i escleròtic, ni defensen els interessos particulars de cada casa. Rosa Díez i els comunistes mai han viscut del fangar. Els partits catalans, amb CiU i el PSC al capdavant, mai no han fet creure la gent que l’autogovern fos alguna cosa més que una companyia d’assegurances, i fa temps que es preparen per una solució definitiva, rica i plena. I la patronal local mai no ha viscut de la ferida. Recorda: si no ets d’alt dels cavallets és que els responsables de malcriar les criatures som tu i jo. En realitat, si vols marxar dels cavallets, res no t’ho impedeix.