El setge

28 de juliol de 2012 2

(article publicat a La Vanguardia del dissabte 29 de juliol del 2012)

Les reaccions immediates dels partits espanyols al pacte fiscal aprovat dimecres al Parlament de Catalunya podrien fer pensar que està a punt de començar un període de confrontació política entre institucions catalanes i espanyoles. La realitat, però, és una altra: el conflicte fa temps que ha començat i el Govern de Madrid actua des de ja fa mesos amb la hipòtesi més radical, assumint que el “territori desconegut” al qual CiU diu que estem entrant és una operació secessionista.

La manera més gràfica de descriure les maniobres de l’Executiu espanyol és parlar de les nòmines dels funcionaris catalans. L’Estat –que diu que té la liquiditat assegurada fins al desembre–, en lloc de pagar els diners que li corresponen per llei, com un tot que el conseller Mas-Colell pugui administrar, paga bestretes mes a mes, amb les quals la Generalitat paga les nòmines. Però no ho fa el dia 25, com seria lògic si el ministre Montoro tingués intenció de negociar alguna cosa, o de “col·laborar”, com diu. Ho fa el dia 31 a les 23.30 de la nit. Si vostès volen parlar amb els responsables de Presidència o d’Economia de la Generalitat de Catalunya, els recomano que truquin a final de mes, a última hora de la nit: segur que els troben, sempre hi són, per si no arriben els calés. Això quan hi ha sort. El mes passat no n’hi va haver, i els diners no haurien arribat a temps; el conseller va advertir que la Generalitat podria entrar en fallida –cosa que implicaria la total intervenció política–, i Cristóbal Montoro va dir que endavant, cap problema, ja t’ho faràs. Un crèdit pont amb una entitat catalana va salvar el mes. I aquest mes les nòmines es pagaran amb l’impost de patrimoni anual –excepció impositiva catalana–, però he vist alcaldes corrent perquè no hi haurà diners per pagar els serveis concertats. El mes que ve, encara no se sap.

Aquesta situació implica que el govern viu ofegat per la urgència, corrent amunt i avall apagant focs. Tenim un catedràtic de Harvard fent de comptable i tota una generació política sepultada per la burocràcia. A més, qualsevol moviment audaç que puguin fer els nostres representants polítics és immediatament controlat via nòmines dels funcionaris. Un impagament significaria que 250.000 persones no cobrarien, i que l’efecte dominó ho esquerdaria tot. I la fi de l’autogovern. I això és només un exemple. N’hi ha molts més: la setge ha començat, sí.

L’única pregunta pertinent, doncs, és si el Govern català està fent alguna cosa per no dependre tan dràsticament de l’agenda de Madrid, que consisteix a empobrir la Generalitat per tenir-la primer controlada, i després sense marge de maniobra per plantar-se i negociar. Una explosió social a Barcelona seria perfecta per acabar de centralitzar amb el beneplàcit mundial, perquè l’única sortida que té Artur Mas és apel·lar a la gent, via eleccions anticipades, i amb un programa netament independentista. El temps, però, corre a favor de Madrid: cada mes que passa hi ha menys marge.

Etiquetes

Darrers articles

El turisme i nosaltres

El turisme representa actualment un 14% de l’ocupació total de Catalunya. Això ens situa entre els països amb el percentatge més gran de la població treballant en turisme. És una mala idea. Ens fa massa depenents d’un sol sector. Això és negatiu per dos motius. Perquè si hi ha una crisi en aquest sector —per […]

Què ha passat amb la CUP?

Vaig votar la CUP el desembre del 2017, després del Primer d’Octubre. Pensava que podien ser una força per controlar les pulsions destructives dels dos grans partits, que havien fet tot el possible per malbaratar la millor oportunitat que ha tingut Catalunya per treure’s el control d’Espanya del damunt i construir un món propi. Però […]

Per què Puigdemont no serveix per al futur de Catalunya

Puigdemont no serveix pel futur de Catalunya, almenys si el futur que volem no passa per la pacificació i la tornada enrere. La proposta de Puigdemont significa l’acceptació d’una falsa normalitat política que deixa en un calaix l’autodeterminació, convertint-la en una promesa etèria, i camina cap a un Govern autonòmic sense eines per defensar els […]

  • Cerca