La Vanguardia 27 juny 2015
Mentre Rajoy substitueix Wert pel ministre perfecte, ultraconservador, alt funcionari de l’Estat, títol nobiliari franquista, germà de la directora del CNI i cunyat d’un dels feixistes assaltants de la llibreria Blanquerna, i mentre Pablo Iglesias finiquita la tradició del PSUC, la nostra precampanya busca saber exactament de què van les properes eleccions. És senzill: independència o Espanya.
Per primer cop, podrem votar si prenem el risc de confiar en les nostres forces i en el nostre sentit de justícia, o si prenem el risc de confiar en les forces de tot Espanya i el sentit de justícia de tot Espanya.
Ja sento com protesten els partits que orbitaran al voltant de Pablo Iglesias. Nosaltres, em diuen, volem fer fora la dreta, volem un procés constituent espanyol -a pactar amb el PP- i, aleshores, potser, potser, potser, a Catalunya. No tenen raó de protestar. Aquesta posició consisteix, justament, en confiar en les forces i el sentit de justícia d’Espanya. Un risc legítim, però meridià.
Sento com també protesten els de la tercera via: nosaltres volem una solució intermèdia! Tampoc no tenen raó de protestar, també confien que el sentit de justícia dels partits espanyols farà possible, sense cap mecanisme de pressió, que Catalunya esdevingui un subjecte polític amb marge per fer polítiques socials, fiscals i econòmiques. Una altre risc legítim.
Sento encara qui protesta perquè el debat independència o Espanya evita el debat dreta-esquerra. També s’equivoquen. En les dues opcions, tens de tot: esquerra radical (Podem o CUP), socialdemòcrates (ERC o PSC), centredreta (CDC o Duran), i bé, després et queda el PP o Ciutadans, segons com et llevis.
La bellesa del moment que vivim és que els problemes són els mateixos per tothom. La pobresa, l’atur, les carències en el sistema educatiu, la transició d’un passat d’indústries a un present de cambrers, el creixement econòmic, l’envelliment, les pensions, la sanitat. La pregunta ja no és si aquest o aquell partit obtindran millors resultats amb un pressupost escapçat i un dèficit fiscal que és una de les meravelles d’Occident. La pregunta és amb quines forces comptes per solucionar-ho. O per dir-ho millor: amb quin poder.
La gràcia és que totes les solucions disponibles són complexes i quan això passa, la pregunta esdevé personalíssima: en què confies. Cal preguntar-se si el model de societat que somies per tothom és més proper quan el tutelen les Corts de Madrid o quan el consensuem a la Ciutadella. Ara podria fer una cronologia de la desconfiança: des de Rodalies a l’Estatut, fa anys que ens prenen el pèl a dreta i esquerra. Però basta amb mirar la llista més recent de mesures anticrisi que ha tombat el Constitucional; la meva preferida és el decret de pobresa energètica.
La recentralització és ja un fet i, per acció o omissió, tots els partits trien. La precampanya fa soroll, però la pregunta és ineludible i clara. I la resposta és teva. Que no te la prenguin.