Abans de començar el Tour de França ens van ensenyar com els corredors signaven una carta ètica en la qual prometien no dopar-se. Un gran èxit. La mercantilització dels suposats compromisos ètics no és una exclusiva del Tour. En el món empresarial n’han dit responsabilitat social corporativa (RSC). Però, igual que els ciclistes del Tour, prometre no és complir. Sovint és una presa de pèl que, com al Tour, infecta els que ho fan de veritat, professionalitzant la seva ètica i la seva moral de l’esforç. Els empresaris compromesos no són cap novetat. Alguns usen la RSC per marejar la gent amb dues confusions interessades i ben poc ètiques. La primera és contribuir a la propaganda que nega que quan una empresa fa bé els productes que ven, compleix la llei i inverteix prou bé per no perdre competitivitat ja està fent una importantíssima funció social. La segona és ocultar que donar diners a ONGs, invertir no sé quants milions en no sé quins programes, posar un immens cartell amb un codi ètic a la porta o les fotos del director del general amb els negrets, no vol dir que s’estigui aconseguint res. Moltes vegades no només es gasta més en el fet de publicitar-ho, sinó que hi ha una alarmant deixadesa en el destí dels fons. De corruptes a inútils. Aquestes empreses, que sovint editen costoses memòries de la seva RSC que ningú no audita, basen el seu màrqueting a explicar quants diners s’han gastat en ser responsables en lloc d’explicar els resultats, com sí que fan a les juntes d’accionistes. Invertir en coses que no funcionen, enganyar la gent i descuidar la pròpia empresa sí que és una irresponsabilitat. Fer trampes. Com signar la carta i picar-se d’EPO.
Publicat al diari AVUI, pàgina 20. Divendres, 10 d’agost del 2007