El turisme representa actualment un 14% de l’ocupació total de Catalunya. Això ens situa entre els països amb el percentatge més gran de la població treballant en turisme.
És una mala idea.
Ens fa massa depenents d’un sol sector. Això és negatiu per dos motius. Perquè si hi ha una crisi en aquest sector —per exemple, una pandèmia, un canvi climàtic sobtat, o alguna cosa que no sabem imaginar avui—, hi ha menys marge de reacció i s’escampa per tota l’economia. És el que va passar amb la construcció a partir del 2008.
El segon motiu és que un sector molt gran econòmic té gran capacitat de capturar la classe política per desviar recursos i privilegis cap als líders d’aquest sector. També genera una situació de monopoli regulador i imposició de preferències ideològiques. Va passar amb la banca durant el 2017. En el cas del turisme, passa clarament en qüestions com la política medioambiental, la política de recursos naturals (especialment aigua i electricitat), la política de transport —es prioritza el transport de turistes per davant del de treballadors—, la política urbanística (tant en la planificació de les ciutats com en el desequilibri territorial de serveis públics), o la política impositiva.
Això acaba amb la captura dels governants i legisladors en un cicle de beneficis mutus que ratlla la corrupció —i dic “ratlla” perquè en aquest país pots fer de més i de menys en gairebé tot menys en dir-li “criminal” a segons qui sense sentència judicial.
El cas més paradigmàtic d’aquesta captura del legislador, legal o no, és el projecte de l’anomenat Hard Rock. Requalificacions de terrenys contràries a la llei, baixades radicals d’impostos, diners públics, administracions al servei d’inversions no rendibles sense aquestes ajudes, etc. Tots els polítics que són avui venerats per les seves bases, pel seu compromís amb el país, hi han participat1. Vaig explicar aquest escàndol en aquest video, amb detall.
El turisme també és un sector que té moltes conseqüències negatives. Massificació, criminalitat, contaminació (també acústica), economia submergida, etc. Fa la vida més difícil, ens allunya dels nostres propis carrers, pisos, comerços perquè esdevenen carrers, pisos i comerços al servei d’algú altre. És una vida alienada. Que una cosa existeixi al servei d’algú altre no és cap drama, ja ho sabem tots. El problema s’esdevé quan aquest altre és algú de pas, que hi és pocs dies i a qui cal capturar la cartera. Aquest altre no té cap incentiu per fer que els llocs siguin vivibles o que les coses durin o que millorin o que signifiquin cap altra cosa que el seu plaer immediat i, si pot ser, poc compromès.
Per això la ciutat i el país, el paisatge i la cultura que pot engendrar se’ns fan estranyes, se’ns allunyen. Tots hem estat turistes en algun lloc i entenem perfectament la benedicció que és: no només pel descans, físic i mental, no només per la subversió de les jerarquies de comportament que normalment ens sotmeten (les tasques domèstiques, les prioritats econòmiques, l’educació dels fills, etc), també perquè la dislocació, l’exotisme, el fet d’estar en un lloc diferent, el coneixement d’un espai, una cultura, una forma de vida que és globalment diferent de la nostra ens fa créixer per dins, ens fa reimaginar-nos, a un cost molt baix. No cal comprometre’s amb París o amb Johannesburg per deixar-se violentar o bressolar per la seva diferència.
Molt poc sovint som conscients de com la nostra presència modifica aquell espai. I quan ens trobem amb alguna cosa familiar —un restaurant de cuina global, una explicació banal— ens genera una certa pau d’esperit momentània. Però ens costa entendre l’escala del que fem: el nostre descans de cinc minuts en un McDonald’s, per dir alguna cosa, no significa res, a no ser que el multipliquis per 18 milions de cinc minuts.
Algunes de les conseqüències negatives del turisme que he esmentat (massificació, criminalitat, contaminació (també acústica), economia submergida, etc…), es podrien adreçar políticament. Però caldria començar per recaptar un peatge al turisme i destinar-ne els diners a paliar-les. No és el cas. La nostra taxa turística és de les més baixes de casos comparables al nostre i, el que és pitjor, es dedica a la promoció turística. Destinar els impostos del tabac a promoure el tabac, etcètera. Cal apujar la taxa turística i destinar-la a aquestes externalitats negatives. Caldria afinar la proposta, fer-la més granular, tenir en compte les diferències entre comarques a Catalunya i distingir els usos turístics dels no-turístics (si ets de Lleida i has d’anar a Barcelona a l’hospital o a fer una gestió perquè tenim un país desequilibrat, doncs la taxa turística és un sobrecost a la ignonímia del país desequilibrat.) Però la situació actual és tan radicalment escandalosa que només dient el que vam dir en aquest vídeo —sense caure en forats anti-progrés econòmic— ja ens situa en l’espai més contracultural dels espais de poder hegemònic del pensament català actual, que van des dels empresaris que viuen de ser amiguets amb el regulador fins als observatoris socials en favor del decreixement finançats amb el teu IRPF.
He fet servir la paraula “alienació” més amunt. És un aspecte clau del malestar amb el turisme. M’agrada molt, aquesta paraula, la vaig aprendre de Marx, en el seu “l’alienació del treball.” Vol dir fer-se aliè al que t’és propi. Marx deia que el treball industrial, a diferència de l’artesanal o l’artístic, et feia aliè al producte del teu treball i que això et duia a una vida sense signficat, sense plenitud, sense realització. En comptes de barrejar la teva humanitat amb el producte de la teva feina, fent que ambues coses milloressin, era un buidat d’humanitat llençat a un pou sense fons conegut. No cal ser marxista per veure que descriu una experiència coneguda, encara que la teva feina sigui omplir excels. Amb el turisme de termita, et tornes aliè a la quotidianitat de la teva vida perquè els gestos que humanitzen els llocs per on passes sovint no ressonen amb les formes de vida que la ciutat proposa.
Hi ha un sector de l’antropologia d’esquerres catalana que no vol parlar de massificació perquè els sembla que assenyala el fet que hi ha humans que sobren. I que és un raonament fàcilment transportable a actituds xenòfobes i anti-immigració. Ho ha explicat molt bé l’Anna Pacheco en aquest article aquests dies, però fa temps que hi ha aquesta conversa. A mi no em sembla que haguem de deixar de parlar de la quantitat de turistes que hi ha al país, igual que diem que hi ha massa cotxes a Barcelona o massa gent a les llistes d’espera dels hospitals o que l’aforament del parc d’atraccions del Tibidabo és clarament excessiu.
Poso aquests quatre exemples perquè són diferents en naturalesa i demanen respostes diferents: sabem que si féssim més carrils a Barcelona hi hauria més cotxes2. Sabem que en el cas de les llistes d’espera, tenim un problema de gestió (prioritats) i recursos (Espanya ens roba 20 mil milions d’Euros l’any 3) de la sanitat, que no creix al ritme que creix la població. Sabem que en el cas del Tibidabo, com que pots pujar, com a molt, a una atracció per hora, de les cues que hi ha4, doncs finalment hi vas menys i ja s’ho faran.
En el cas del turisme cal una intervenció en la quantitat i en la concentració per la via dels incentius. El mateix passa amb la immigració per per raons oposades a les
del turisme: el turista és per definició transitori i la seva transitorietat seqüencial té un impacte en la vida del país que s’ha d’adreçar. L’immigrant és de llarga durada, o permanent. El seu impacte és personal i per tant es pot adreçar personalment. Amb el turista no has de conviure i per això et tracta com un objecte; amb l’immigrant hi hauràs de conviure i per això no el pots tractar com un objecte. El turista no va a l’escola pública però converteix el comerç en comerç de coses que mai no compraries i la teva cultura en una cultura que no et serveix per navegar la vida, de tan banal i instragramejable que l’han feta per plaure’l. L’immigrant duu el fill a l’escola pública i això té un impacte per ell i per l’escola pública a l’ensems que pots i has de voler adreçar. El turista et canvia l’urbanisme del centre històric i dels accessos a la platja bonica; l’immigrant et canvia l’urbanisme de la perifèria i dels serveis públics. El turista en canvia l’estructura econòmica i els incentius lingüístics de l’esfera comercial. L’immigrant et canvia la demografia i els incentius lingüístics de l’esfera social. Podria allargar la llista però una societat que no s’ocupa de la relació entre quantitat i qualitat de la vida pública en relació a la població és un país destinat a haver-se’n d’ocupar amb conflicte i polarització5.
I aquí arribem al moll de l’os de la relació entre turisme i qualitat de vida col·lectiva: la precarització. El cost laboral d’una hora de treball en el sector del turisme a Catalunya és de 22,04 euros (2539,4 euros al mes). Aquest valor és significativament inferior a la indústria (30,12 euros),a la construcció (29,15 ) i als serveis (26,18). Més encara en la cultura (és 28,65 euros) i en les TIC (40,22).
Això vol dir que és un sector que viu de la precarització de la mà d’obra. Que descansa sobre els baixos costos, en particular dels treballadors, i que degrada les relacions socials mentre trinxa el territori. De vegades, les feines poc qualificades es complementen bé amb les molt qualificades i beneficien tothom: el geni de la recerca es complementa amb un tècnic de laboratori i amb el conserge de l’edifici. En el turisme només hi ha baixa qualificació que no es complementa amb gairebé res.
És un sector que importa mà d’obra de la més baixa qualificació disponible —la més barata— a qui condemna a una vida sense possibilitat de progrés personal, econòmic i cultural. Els tanca en guetos urbanístics, enviant els fills a escoles amb 90% d’immigració, socialitzats en l’espanyolisme banal de La Roja, alienats de tota vida política i cultural autòctona. És el còctel de la banlieu: la falsa aculturació en la llengua dominant. I com que els humans som socials i culturals, els empeny a organitzar-se segons les formes de vida d’origen, fetitxitzades i radicalitzades per la distància i l’enyor6. Cosa que els converteix en cossos estranys de la societat on han anat a parar i que amb prou feines poden conèixer. Així on es tornen en el boc expiatori de la política que pretén representar el malestar que causa la seva fricció més immediata, que és amb les classes populars dels sectors on van a parar i els barris on van a viure7. Creix així la sensació general que el país se’n va de les mans i que les formes familiars de vida i progrés s’han degradat lentament i de cop i volta abruptament i l’única solució és incendiar-ho tot i fer-se el milhomes. Almenys parar els peus al cicle degradant, diu la veu interior.
El turisme no és l’únic sector que promou aquest cercle viciós, però que és un tobogan de precarització i degradació social és clar a ulls de tothom. Uniformitza primer via el turista i després aïlla i guetoitza via el treballador.
El turisme també té un impacte en la destrucció de la cultura i per tant afavoreix l’especulació. En vam parlar ja fa 5 anys, durant la campanya les municipals amb Barcelona és Capital. El maragallisme va fer servir les olimpíades per convertir Barcelona en la capital mundial del turisme banal, —el que ven la bellesa del resultat d’una història rica i plena, sense fer pagar el preu de comprendre d’on surt aquesta bellesa. Vendre’s les joies de la iaia per pagar-se una mariscada, en seria el resum. Al final, la mirada de boví del turista esdevé la principal mirada que defineix el significat de les coses. Només cal veure com està la casa Batlló de Barcelona. Una obra que va nèixer com una erupció de cultura i de geni, que durant les dècades més fosques del segle XX podia servir per recordar-te que eres lliure i que la teva intimitat cultural tenia sentit social i polític, i que ara serveix per dir-los als catalans que no existeixen, que són només una decoració folklòrica sobre les formes de vida globals —sense necessitat de política ni de justícia.
Passa el mateix amb la llengua. Una llengua és moltes coses, però també és el vehicle per on s’expressen les jerarquies que hem construit amb els segles, —en el xoc de totes les sensibilitats que han confluit en la seva conversa històrica. Fa mil anys que no hi ha hagut ni un sol segon de silenci en català: sempre, durant mil anys, hi ha hagut algú dient alguna cosa en català, ni que sigui un breu gemec una nit freda de desembre de 1338. Sobre aquesta incessant variació s’ha construït una definció del significat del món.
Avui, parlar en català és parlar de la llibertat política i del sentit de la justícia que ha superat totes les violències que ens han volgut de genolls. El català conté totes les batalles que hem tingut, tots els amics i els enemics8 i totes les eines de memòria i de socialitat que necessitem per a ser, com a individus i com a col·lectiu. Però el turisme tal i com l’entenen les forces econòmiques del país —que inclou el turisme mèdic, el turisme de màsters universitaris i de cursos d’estiu, etc— és una força espanyolitzadora —uniformitzadora— de primer ordre. A través dels departaments de màrqueting, busca explícitament despolititzar-nos per la vida d’imposar les jerarquies i les violències de la llengua castellana sobre les jerarquies i les resistències construides dins de la conversa en català. Per això avui el català és la llengua dels homes i dones lliures; i el castellà, fins i tot per criticar el turisme, és un instrument que t’obliga a mirar cap a una altra banda davant l’erosió cultural i lingüística. No hi ha discurs de classe que pugui camuflar això9. El turisme tendeix al castellà per raons de quantitat, de massificació. Naturalitza les relacions despolititzades, dessocialitzades i d’instrumentalització de la classe treballadora que ha de proveir els serveis al turisme —incloent els professors universitaris que donen els màsters per a turistes de mitja durada. El sistema turístic necessita de vides alienades: treballadors alienats per oferir una experiència als passavolants. Construeix una supra-societat sobre la societat que acaba alienant tots els habitants del país, siguin d’on siguin, un cop els té a tots desarrelats.
El turisme té coses bones —obre el cap, fa la vida més diversa i connectada, socialitza alguns beneficis i ens permet somiar que també podem sortir a veure món i contemplar les meravelles. Un hotel sovint és un petit paradís d’intimitat fora de la rutina. Ben entès, el turisme fins i tot ens dona força contra els
cacics locals. Però en el moment actual, hem de poder parar els peus a aquesta màquina destructora de formes de vida —i poder-ne aprofitar, si així ho volem, el que val la pena i ens fa créixer.
Entreu a alhora.cat per a més informació sobre com fer-ho plegats.
- 1 (consti que a mi no em sembla malament fer ús d’un polític imperfecte com a eina per un progrés col·lectiu, però la fanatització de l’electorat sempre duu a la decadència dels països, i un veritable servidor de la vida pública sap equilibrar la seva passió per la transcendència, incloent-hi el joc brut i les mans al fang, amb la mena de civilitat que fa durar les societats sanes). (tornar a dalt)
- 2 (fa dècades que se sap que la demanda segueix l’oferta, en les vies per a ús de vehicles a motor). (tornar a dalt)
- 3 (no us faci mai mandra repetir això, estem parlant de més diners dels que Alemanya posa a la UE i és clarament injust, clarament fet expressament, i clarament una discriminació per origen. Un empobriment planificat i si ho justifiques en nom de la redistribució de recursos és que ets molt espanyolista o que no saps matemàtiques). (tornar a dalt)
- 4 (metàfora de Catalunya: llargues cues per un plaer breu més aviat passat de moda). (tornar a dalt)
- 5 (és a dir, amb violència, institucional, econòmica o social.) (tornar a dalt)
- 6 I com que som animals polítics, quan aquesta població es polititza per participar del país on són, de vegades les eines que tenen més útils són les versions radicalizades d’aquest fetitxe.Aquí el tema ja no és la quantitat, perquè la majoria de migrants són persones que volen una vida com la que tenim tots, sense activismes amb costos personals. Aquí el tema és qualitatiu: n’hi ha prou que la radicalització arribi a un grup petit per generar una espirar de politització i contrapolítització xenòfoba, etc. (tornar a dalt)
- 7 La traducció d’aquest malestar sempre el fan polítics i ideòlegs que no viuen aquesta fricció sinó que la imaginen en fantasies de genuïnitat normalment ignorants i narcissistes. I ofereixen solucions que van a l’entranya i no al cor dels problemes. Esdevenen col·laboradors necessaris de la degradació. (tornar a dalt)
- 8 En català s’entenen millor les intencions dels pèrfids burgesos, dels mandarins burocràtes que et volen humiliar, els pinxos estafadors, els polítics que estimen més l’autoritat que la llibertat, etcètera, perquè tenim els models i els paisatges per revelar-ne les intencions. Per això també és una llengua de llibertat: revela més veritats de fons. (tornar a dalt)
- 9 Sense comptar que aquests discursos que oculten la part de conflicte nacional sovint són utilitzats per fanatitzar sense resoldre. El cicle és: captura d’un malestar, mobilització de les diverses associacions, coordinades per especialistes, visibilització de portaveus, captura per part dels partits, promoció mediàtica, institucionalització, corrupció del discurs i de les polítiques, polarització de les posicions, aplicació de polítiques inútils, degradació del país, desaparició de l’activisme i de la política. Habitatge, contaminació, autodeterminació, llengua catalana, energies, etc, etc. En aquest cas, veurem l’enèssim intent d’organitzacions catalanes d’esquerres intentant acostar-se al món dels Comuns per mirar de fer lluites compartides, però si funciona alguna cosa serà els Comuns-ICV capturant els líders socials i convertint-los a l’espanyolisme banal que promou l’statu quo a canvi de llocs a les institucions i la possibilitat de fer discurs molt ideologitzats que no ofereixen solucions.(tornar a dalt)