(Article publicat a La Vanguardia el Diumenge 21 de Novembre del 2010)
La crisi no és el pitjor problema d’Europa. Europa era un propòsit que s’ha perdut, el somni d’unir tota la humanitat sota el poder de la cultura, l’educació i la prosperitat. Catalunya era Europa, en aquest sentit. No passa res si els temps són dolents, amb un propòsit i els seus sacrificis es pot sobreviure un diluvi universal. Encara que fos un miratge per a tots els Europeus, hi havia una idea clara de futur, i un Estat del benestar al galop. Els col·lectius necessiten un propòsit fora d’ells mateixos per poder aguantar-se i millorar-se: uns pares, els seus fills; un país, el seu futur. Però avui Europa és només la incertesa sobre el seu propòsit, per no dir l’absència d’un projecte. Morta la fe en la cultura, quedà la prosperitat. I així de la incertesa hem passat al desesper, perquè demà no pinta millor que avui en termes materials.
Tot i que que qui més qui menys és és guapo y demòcrata (i donat que ni el progrés ni la decadència no semblen seguir mai una línia recta), gairebé a ningú li passa pel cap prescindir d’un líder. Un líder ha de ser capaç d’assenyalar el camí corbat que duu fins al progres, sí, però, quin progrés? Aquesta pregunta hauria d’estar al centre de la campanya electoral, encara que fos implícitament, però no hi és. Els temps que corren han accentuat la dèria per un present estable, i quasi tothom dissimula davant la pregunta sobre els nostres horitzons. L’Artur Mas diu que les seves prioritats són l’economia, l’educació i redefinir la relació amb Espanya. La primera és urgent, la segona és necessària i la resta és inevitable. Falta el propòsit. Al Mas, que s’ha guanyat el dret a ser escoltat, li queda una setmana per a respondre aquesta pregunta: ¿quin sentit tindrà per als meus fills ser catalans? L’Artur Mas serà president amb la urgència, serà un bon president amb la necessitat, i se’ns farà útil si té propòsit. En fer-lo explícit hi ha un risc –i la majoria absoluta.