La Vanguardia 16 Octubre 2013
La setmana que ve no l’altra el senyor Bill de Blasio serà escollit alcalde de Nova York. No és que jo tingui un olfacte infal·lible, és que sembla una marxa militar: les enquestes li donen 40 punts d’avantatge sobre el pobre Joseph L. Lotha.
La campanya de De Blasio ha estat de treure’s el barret i regalar-l’hi. Quan va començar, enmig del fred de gener, l’home ocupava les posicions més discretes de la cursa per les primàries i tenia adversaris temibles. Normal: són unes eleccions especials. El totpoderós Michael Bloomberg finalment plega després de tres legislatures governant com un tro. Era una oportunitat. I a més es tancava el cicle començat ja fa 20 anys pel famós Rudolph Giuliani, l’alcalde de l’11-S. Aquests dos milionaris han canviat Nova York de dalt a baix. Aquella ciutat violenta i massa humana que ja no hi és.
La campanya de De Blasio s’ha basat a denunciar els excessos d’aquesta herència, i s’ha fet seu el títol de Dickens: Història de dues ciutats, per referir-se a les diferències entre rics i pobres en un moment en què els lloguers són estratosfèrics. És la mort de la classe mitjana! Ha trobat un filó en la barra lliure que té la policia per aturar i escorcollar la gent; sobretot negres i hispans. Ara que ha baixat el crim, tot sembla excessiu.
L’èxit de De Blasio s’ha aguantat sobre conviccions morals puríssimes i promeses electorals inequívoques, clares, contundents. L’heroi del poble ha pactat així amb sindicats, associacions, lobbies, famosos i mitjans. Té narrativa: ve d’un passat de suport al sandinisme, d’activista social, de polític local combatiu i subvencionador. I aquests últims anys ha estat el síndic de greuges de la ciutat, des d’on s’ha encarat a Bloomberg amb un verb metàl·lic i sense concessions. El poble li ha abocat la set de justícia, en una trajectòria que recorda l’Obama del 2008.
I aquesta setmana li han tremolat les cames. Al debat electoral de dimarts passat de sobte va començar a oferir opinions menys contundents, més en la línia del “ja ho veurem” que del “sí o sí”. El revolucionari ara demana reformisme. Afirma que té el cor dividit en qüestions que abans bramava. Fins i tot la promesa menys controvertida, la d’eliminar els cotxes de cavalls que passegen turistes pel Central Park i substituir-los per cotxes d’època elèctrics, per tal de protegir el benestar dels equins, ara resulta que demana temps i consens. Oh!
El New York Times deia aquesta setmana que, vistes les enquestes, el més plausible és que li hagi entrat el vertigen: després de la campanya, caldrà governar. Excitar molt la base electoral amb grans promeses pot dur-los després a la decepció i el rebuig davant del dia a dia del govern. Modulant promeses i demanant temps: deu estar pensant en la campanya de la reelecció. Mentrestant, el pobre Joseph Lotha ha vist una oportunitat i s’ha llançat, ara sí, a fer promeses contundents i a oferir conviccions puríssimes. Com que perdrà no hi té res a perdre.