(publicat a La Vanguardia del dissabte 7 de setembre del 2013)
Ara que tothom està descol·locat és el moment d’elogiar-lo. Han passat els mesos i cada veu ha dit la seva: que si era un radical il·luminat, que si era un corrupte embolicat amb la bandera, que si va calcular malament amb les eleccions, que si era un nazi i un Moisès (que ja seria casualitat, un nazi jueu). I, per l’altra banda, que si és un venut a l’establishment, que si en realitat no vol la consulta, ni la independència, ni res més que tornar a la política de sempre i retallar-nos la vida i veure’ns morir en l’infern de l’extrema dreta ultracapitalista salvatge.
Mentrestant, el president no s’ha mogut. “Fins i tot en l’últim moment, si no hi ha més remei, es pot transformar una convocatòria electoral en un referèndum. Jo no descarto res, dins la legalitat. Atès que d’instruments per fer la consulta en tenim més d’un i més de dos, per una via legal o una altra l’acabarem fent.” Aquestes frases no pertanyen a l’entrevista que li va fer la Mònica Terribas el dijous 5 de setembre del 2013 a Catalunya Ràdio. Les va dir a Brussel·les el 7 de novembre del 2012, en aquell període feliç i incert entre l‘11S i el 25N.
La principal virtut d’aquesta quietud presidencial és que ocupa el centre pur. Com més t’allunyes de la voluntat de fer una consulta a Catalunya més marginal ets. Qualsevol matís que justifiqui no fer-la, o fer-la amb trampes, t’erosiona. Cada cop que busques un argument, -en la llei, en la ideologia, en el poder o en la violència-, per fer-te l’estret, t’erosiones. Mira el PSC. Fins i tot els de C’s, que creixen, mira com de mica en mica han abandonat la idea de ciutadania i han acabat en la idea de súbdit d’un règim. Quan hom vol referir-se a un partidari de la unitat d’Espanya i vol dir que és una persona raonable, la frase màgica és: ‘però està a favor de la consulta’.
La clau d’aquest exercici d’estoïcisme rau en no pressuposar res de la consulta. Per aquest motiu tenim la cantarella aquesta de ‘la pregunta o preguntes’, i la cosa de l’”Estat propi;” que no és gaire seriós (ja en parlaré un altre dia), però fa que els confederalistes, els federalistes i d’altres somiatruites no puguin retreuere-li res sense estar incòmodes. I perdre votants. No cal que posi exemples. Per aquest motiu també Mas no escatima cap negociació, i ara sabem que s’ha vist amb Rajoy diverses vegades. I mentrestant el govern prepara diplomàtics i lleis d’afers exteriors, i pressuposta urnes. Oposa-t’hi i seràs el polític que no vol urnes. Mira l’Alícia Sánchez. Per això, dir que unes plebiscitàries les voldria com a últim recurs si no hi ha consulta el 2014 i que les vol (“si puc”) el 2016 és continuar amb el guió. Mantenir el calendari electoral a la mà, que no depengui de cap “no”. Aguantar, gestionar, sense moure’s, mentre els altres es radicalitzen, i posen excuses a la democràcia. Cada gest del president posa la gent al centre. Sort, perquè si la cosa depèn de polítics d’aquí versus polítics d’allà, ens florirem.