Els deutes pendents del president

28 de desembre de 2010 0

(article meu publicat a La Vanguardia del dia 28 de desembre del 2010)

El president Mas tenia un deute amb sí mateix. Si no, no s’explica la “pau interior” que va assegurar sentir durant el seu primer discurs en possessió del nou càrrec. No va llegir. Amb només unes anotacions en unes quartilles, va improvisar un discurs emocional gens solemne. Va comparar la seva investidura com a president amb el dia que va conèixer la seva dona, “els dos moments més importants de la meva vida,” i va donar les gràcies urbi et orbi com qui dóna les gràcies al poble per escollir-lo i al destí per permetre-ho. Després del discurs cartesià del debat d’investidura de la setmana passada, l’Artur Mas es va regalar ahir el seu moment posmodern: un líder i les seves obres són el mirall de la seva trajectòria. La vida, la manera com cadascú encara les seves dificultats i dóna veu als seus sentiments, es tan forta com les creences i les conviccions. L’Artur Mas és un home que ha patit en públic, que ha après a explicar-ho i a fer del relat de la seva resistència mental un actiu polític. Ahir va posar fi a un dolor que va ser impúdic, per indissimulable, d’una manera igualment exposada, quan ja no li feia falta. El deute era, sens dubte, amb sí mateix.

Si la trajectòria de l’Artur Mas, les seves frustracions, la seva resiliència i la seva pau interior són un actiu polític, hem de preguntar-nos quant d’aquest esperit és present en el seu programa de govern. El país té, com a mínim, dos grans deutes, que són alhora el símptoma de la seva frustració. El primer el deixa el president Montilla, el comiat del qual ha estat el millor del seu mandat. Un deute de 40.000 milions d’euros, exemple paradigmàtic de com convertir una crisi en un forat negre, que s’empassarà una generació sencera. Gràcies. Tan obsessionats que estan alguns polítics amb regular les actuacions dels popes de la banca perquè ens afecten a tots, i que poc disposats estan a fer el mateix amb les seves polítiques. La frustració ensenya el morro, que li ho preguntin a Cameron.

El segon és més profund. Catalunya té un deute amb el seu propi sentit de la llibertat. Cada cop hi ha més gent que no comprenem per què no hauríem de poder decidir si som Espanya o no, atès que el fracàs del model d’estat és obvi per a totes les parts, i que el debat existeix. Aquesta frustració fa temps que creix. Avui els independentistes som, com a mínim, la minoria amb ganes de canviar l’statu quo més nombrosa del país. De llarg. Com bé sap Mas, la pau interior no significa ni resignar-se, ni únicament aguantar. Que ahir digués que no vol ser un “alliberador” deu ser un saludable gest antimessiànic, perquè per aconseguir la pau interior del país, a més de “construir” i ser “pacients”, caldrà guanyar. Que el seu relat sigui el nostre.

Etiquetes

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca