Encara que no tinguem llistes obertes, a les properes eleccions els diputats que surtin de cada llista seran determinants. Presumiblement, serà un parlament que haurà de pensar com fer un referèndum, com obtenir la legitimitat internacional i com reaccionar al davant de cada estratègia, tant l’espanyola, que anirà mudant, com la de certs sectors de Catalunya, que anirà emergint.
Comencem pel final. L’estratègia del PSC no crec que es degui només a la manca de talent, a la ceguesa històrica o a la carència dels mínims principis democràtics. Seria subestimar el PSC, i fer-ho és un error. El PSC està apostant pel no, i si ho fa, més enllà dels seus electors captius, és perquè creu que a mig termini li pot ser profitós. Suposem que tot surt malament: qui recullirà la nova centralitat? Al Quebec van ser els autonomistes. Amb l’altra mà, suposo que deuen estar pactant amb els sectors que no volen la independència de cap manera, i que no es preocupen de les subtileses de la metafísica democràtica.
Ara mateix, mentre tu llegeixes això, hi ha gent negociant amb Madrid. Negociant alguna mena de cessió, potser un concert econòmic, potser una relació federal. Calculen que la suma dels que no volen cap canvi amb els que volen un pèl més d’autonomia però no necessàriament un estat propi, o confrontació, encara que sigui justa i moderada, sumen més que els que volen la independència i els que s’hi sumarien arribat el cas. Calculen que la independència es juga en el vessant emocional, i que si aconsegueixen amansir la resposta irada de les institucions espanyoles, molts potencials votants del sí no voldran ni sentir a parlar del referèndum. Aquest és el marc mental amb el que volen jugar, i creuen que si s’imposa, poden treure’n alguna cosa. En aquest context, l’Artur Mas mor de radicalitat, el sector convergent menys íntegre o més dependent pot prendre el control, i el PSC torna a la centralitat. Hi ha qui creu que l’escenari de crisi d’Estat que hi ha és el de 1898, on tot comença perquè tot s’acaba; però tots aquests sectors, inclòs el PSC, són fills d’una altra data, el 1959, el moment en què el règim, reformant, liberalitzant i obrint una mica el somriure, va guanyar oxigen per quinze anys, i un estatus quo per la transició. Veurem gent jugant fort per aquesta opció els propers mesos. Aquesta solució els assegura el modus vivendi, o, si més no, no els obliga a espabilar-se. Sabrem si van guanyant si, a l’hora de la veritat, el govern proposa un referèndum, per exemple, sobre la hisenda pròpia, i no sobre la sobirania; cosa que a hores d’ara m’estranyaria. L’Artur Mas ho ha fiat tot al poble, i en depèn com mai. El principal obstacle d’aquest partit invisible és que els polítics espanyols no tenen cap recurs retòric o ideològic que ara mateix els permeti cedir en res. L’entorn mediàtic i els mecanismes d’excitació electoral depenen del discurs oposat. Porten massa anys dient que els catalans es beneficien d’Espanya amb tàctiques nacionalistes, i cedir ara implica acceptar públicament o que han mentit o que cedeixen a un xantatge. És inassumible amb el marc mental actual. Alguns d’aquests membres del partit invisible potser encara no ho saben, però el problema no és ideològic, el problema és a la realitat: també ells són catalans, encara que se n’hagin endut la millor part, fins ara.
En aquest joc, la qüestió legal tindrà un rol important. A Catalunya les formes compten molt, i a Europa també. La impossibilitat legal de fer segons quines passes serà utilitzada com un anti-incentiu per tirar endavant res. Ahir, en un intel·ligent primer pas, vam veure com el Congreso, amb els vots del PSC, votava en contra d’autoritzar la Generalitat a convocar referèndums, cosa que l’hagués fet legal, justament el requisit que posa el PSC per sumar-hi. Segon pas: si Mas i les forces sobiranistes, com és previsible, guanyen les eleccions, portaran la proposta de referèndum concret a les Corts, que s’hi negarà. Després, provaran de fer una consulta segons la llei de consultes que va aprovar el tripartit, però també exigeix del suport estatal, que també el negarà. Aquest és el tercer pas. Aleshores, les úniques dues opcions seran convocar un referèndum il·legal o convocar unes eleccions en les quals els partits del sí es presentin amb un sol punt al programa: proclamar la independència al Parlament i fer una constitució. És a dir, eleccions al 2013 o 2014, i més inestabilitat, més tensió, més confrontació. En aquest context, anar teixint la pulcritud legal i formal, tenir a punt les oïdes dels països estrangers, i convocar un procés d’arbitratge o observació multilateral seran de les poques sortides dignes, que poden donar algun resultat.
Superar tots aquests obstacles demanarà de moltes complicitats, però també demanarà d’un tipus de diputat que fins ara no ha estat majoritari –o no se l’ha deixat actuar. Han de ser persones amb principis democràtics durs, gent que mira als ulls. Han de ser individus nets de tota sospita present o futura. Han de parlar idiomes. Han de saber dret, encara que no l’hagin estudiat, i economia. Han d’expressar-se amb eficàcia. Tot això són obvietats, i és el somni de qualsevol democràcia, però els partits, sobretot els sobiranistes, han de tenir present que aquest cop els textos que escriuran i aprovaran els diputats no seran només regulacions d’espais competencials cedits per l’administració central en règim de control permanent. Seran documents fundacionals, constituents, als quals si tot va bé ens referirem com textos històrics, i si tot surt del revés, com la prova d’un fracàs, material d’obscures tesis doctorals de la facultat etnogràfica provincial.
Per altra banda, caldrà diputats capaços de resistir la pressió. Per a això cal formació, no necessàriament acadèmica, però sí emocional. Cal saber com es mouen els interessos a Catalunya, i quan parlar i quan callar. I cal haver llegit Maquiavel, o fer-ho de pressa.
Si tot es redueix a un acte en seu parlamentària, els focus estaran sobre els diputats. De tots els instruments que tenim, l’únic que només té virtuts i cap llosa, a diferència de l’administració pública catalana, és el Parlament. Les paraules allí aprovades tenen valor, segons el món. Si voleu saber quin partit s’ho pren seriosament, mireu-ne les llistes. En aquestes primeres eleccions, seran més importants que els programes.