Del 483 al 472 abans de Crist va ser una dècada ambigua per als atenencs. Va començar amb el descobriment d’un filó de plata als afores d’Atenes, i va acabar amb l’estrena d’Els perses d’Èsquil. De ser una ciutat de segona, Atenes va passar a ser la ciutat-estat que liderava l’aliança més poderosa de Grècia. Aquell 483, enlloc de repartir-se l’excedent de plata, l’assemblea atenenca va decidir construir-se un exèrcit naval de més de cent cinquanta vaixells. Deu anys després havien humiliat el rei de Pèrsia i havien posat els fonaments per al seu imperi. Dic que va ser una època ambigua perquè molts atenencs van morir violentament durant aquella dècada. Les famílies -les vídues i els orfes- devien de viure aquells anys amb la por al cos, en un estat de guerra permanent i amb el pèndol de les expectatives desplaçant-se veloçment de la possibilitat de l’exili a l’ambició del lideratge. Un cop la dècada va acabar, però, el dol va revestir-se del tel de l’heroisme. No consta si Pèricles, anys després, un cop ja dirigia la ciutat, mirava enrere i sentia nostàlgia d’aquella dècada. Al capdavall, ell rondava la vintena, començava una ambiciosa carrera política i esponsoritzava Els perses. L’Atenes que va assistir a l’estrena de Els perses creia haver emulat els temps homèrics; creia haver igualat el temps dels déus i dels herois. Fets, no pregàries. Fets que mereixen ser mites. D’aquí a un mes i mig començarem el darrer gener de la primera dècada del mil·leni, el final de la dècada que va començar amb l’explosió de la bombolla de les punt com, la baixada dels tipus d’interès, l’expansió del crèdit… No, perdó, va començar abans, amb l’èxit global de la informàtica personal i l’expansió comercial d’Internet. No, va començar després, amb l’atac a les torres bessones a les acaballes de l’estiu del 2001 i la seva economia de guerra. O va començar exactament l’1 de gener de l’any 2000, quan la primera apocalipsi tecnològica (l’efecte 2000, que havia de paralitzar el món per culpa dels ordinadors) va demostrar ser -de nou- una manifestació irracional de por col·lectiva. Així com Temistocles va convèncer els atenencs de l’assemblea de gastar-se l’excedent de plata en una armada, la nostra darrera dècada va començar amb Bush convencent els americans que, com a mínim, era tan dolent com Al Gore. Potser la dècada va començar a l’inrevés, amb la derrota d’Al Gore i amb ella l’inici de la seva ridícula evangelització climàtica: l’home té un Oscar, un premi Nobel de la Pau i un Grammy. També la tragèdia: Roland Emmerich, el mateix director d’Independence Day (1996), i de l’apocalíptica The Day After Tomorrow (2004) estrena aquesta tardor 2012, una pel·lícula que combina la fi dels temps del calendari de la mitologia maia amb la mitologia cientifista de dissabte al vespre. La dècada, però, va acabar amb la crisi financera de l’any passat. Bé, de fet va acabar amb l’elecció del primer president afro-americà. O amb l’eclosió de l’autoajuda en la política: yes we can. Serà la dècada Bin Laden. El principi de la fi del totalitarisme islamista. El crepuscle de la democràcia. La geopolítica de la religió o la religió de la geopolítica armada. La fi del socialisme europeu, l’amorosiment de la dreta. L’adveniment de la Xina. A Catalunya han estat els anys del tripartit. O no: potser només del tardo-pujolisme. Han estat els anys de l’eclosió de l’independentisme: “la primera pedra de la llibertat”, com va anomenar Píndar la batalla sense guanyador que va enfrontar per primera vegada la nova armada atenenca amb el conqueridor persa. O els del darrer estertor. Han estat els anys de la corrupció i de la voracitat urbanística, que deixaran una cicatriu perdurable sobre la cara del país. O han estat els anys de l’expansió del consum de la classe mitjana; els anys del plaer i les pantalles de plasma. La dècada socialista. Els anys d’estirar més el braç que la màniga. El final de l’era daurada del petroli. Els anys de quan érem bruts. La dècada en què la primera generació educada íntegrament en democràcia i sota les lleis de normalització lingüística va començar a assumir els llocs de comandament. La dècada que va posar de manifest les tràgiques carències de l’escola pedagògica catalana. La Catalunya-Florida, asil i taverna d’Europa. O el principi de la Catalunya Mas-Colell, laboratori del Mediterrani. La meva dècada va començar a l’Autònoma, encenent-me una cigarreta, mentre mirava l’assaig general de Troilus i Crèssida, la tragèdia de Shakespeare contra la jerarquia, l’honor i la permanència de l’amor. Els feliços anys del no-res, els anys zero. Si visc prou per a contraure un càncer, pensaré que la meva dècada va acabar fa deu dies, quan vaig apagar “la darrera cigarreta de la meva vida”. Plutarc va dir que el coratge fou el principi de la victòria d’Atenes. Si alguna cosa ens ha governat aquesta dècada és la idea que només la victòria estipula en quin moment va començar el coratge: cobrar d’entrada, viure a crèdit, morir endeutat. La dècada cínica, potser. |