Els pederastes no desperten compassió. Potser per això, o per l’escàndol sobre un pederasta alliberat i reincident, Sarkozy ha anunciat que vol construir un hospital especialitzat en aquests desequilibris i que no té por d’instituir “castracions químiques”. La notícia es complementa amb l’execució del pres 400 a Texas i amb l’aprovació de mesures perquè les execucions siguin més àgils, ja que mantenir els condemnats costa milers de dòlars. O amb la propera excarceració del violador de la Vall d’Hebron, amb reducció de pena i sense que s’hagi rehabilitat, mentre grups feministes reclamen mà dura. Com en reclamen les víctimes de menors, com en el cas de Sandra Palo, que troben les penes massa dèbils i poc alliçonadores. El mateix debat el vam tenir amb De Juana i les víctimes del terrorisme. El nostre sistema i el de gran part d’Occident es basa en la reinserció, però no hi ha cap govern que vulgui o pugui fer la despesa necessària per aconseguir-ho. La gran majoria dels presos ho són per tràfic de drogues, és a dir, la majoria per ser drogoaddictes, i la superpoblació penitenciària impossibilita qualsevol tractament eficaç amb l’addicció o amb el comportament il·legal. L’Estat fracassa a l’hora de garantir la seguretat i en la tutela dels privats de llibertat. La costosa proposta de Sarkozy potser és un canvi de tendència, o un experiment que aprofita la poca compassió vers els pederastes, però la pregunta sobre la rehabilitació continua sense resposta, mentre encara avui les nostres presons són caus de marginats, i l’única reacció dels governs davant les víctimes és més mà dura, més Codi Penal. Ja va dir Tàcit que la pèssima república multiplica les lleis.
Publicat al diari AVUI, pàgina 20. Dimarts, 21 d’agost del 2007