La Vanguardia 13 de desembre 2014
Aquesta tardor-hivern s’està posant de moda la reforma de la constitució. Des que el PSOE s’hi ha apuntat, el reformisme sembla un afterhours: és ple de gent desesperada. Fa temps que les enquestes han incorporat una pregunta sobre la reforma, per mirar d’escatir si un canvi de l’arquitectura territorial podria solucionar el problema de l’independentisme. També existeix l’argument contrari dels que temen que la reforma podria problematitzar la solució de l’independència. Segons com, és el mateix argument.
De vegades, a les enquestes, es pregunta per la reforma sense especificar i aleshores hi ha més partidaris perquè cadascú projecta la seva solució. Altres vegades s’expliciten blindatges de competències autonòmiques, proteccions lingüístiques i el mannà del finançament. Aleshores el còctel té menys èxit perquè hi ha gent que prefereix un cosmopolitan i hi ha gent que voldria un rus blanc, que té un regust de cafè per a tothom.
Les discrepàncies dels reformistes, però, no són de matís, i això ho complica tot perquè hi ha dues maneres de reformar la constitució, una de difícil i una de molt difícil. I com que les reformes que es plantegen apunten a problemes fonamentals, només la via molt difícil és adequada: aprovar la necessitat de la reforma per dos terços del Congrés i el Senat, convocar eleccions, tornar a aprovar la necessitat de reforma, escriure el text, aprovarlo per dos terços de les dues cambres, convocar un referèndum i guanyar-lo.
Ara per ara no hi ha majoria ni per al primer pas, perquè el PP no només ha dit que no vol reformar-la, també ha decidit que la seva estratègia electoral per als propers segles serà justament la d’erigir- se com a baluard de l’ordre establert. Però suposem que el PP canvia d’opinió o que perd tants diputats a les eleccions que la suma de tots els altres arriba als dos terços.
Si consultem els papers del PSOE, veiem que la seva reforma inclou alguna descentralització, però també això que ells anomenen harmonització, i que no és res més que un jacobinisme melòdic. Els de Podem, tot i que són els nous campions de l’ambigüitat, tenen la voluntat de recentralitzar gran part dels serveis socials, sobretot la sanitat, amb el pretext de protegir- la, i són al·lèrgics a la multiplicació de les hisendes públiques. Això últim, si fa no fa, també ho pensen a IU, malgrat una flaca federalitzant més autèntica. Els d’UPyD creixen a base de prometre recentralitzacions. La seva anàlisi conclou que l’únic problema que li queda a Espanya és posar fi als periferistes, i que la manera és prendre’ls poder i forçar-los a uniformitzar- se a través de l’escola. Com el PP. I per últim tenim els regionalistes, amb Duran al capdavant, que volen el contrari: que es reparteixi el poder, no que es concentri.
Ara digues-me: suposant que tinguis fe en l’acord, ¿quin consens veus més possible?