(publicat a La Vanguardia del dissabte 7 de gener del 2012)
A primer cop d’ull sembla impossible que els nens s’empassin tota la parafernàlia del Nadal. (Advertència: si estàs llegint aquest article, i l’estàs entenent, i tens menys de 8 anys, demana-li al teu pare o la teva mare que el llegeixin primer. Si te’l censuren, i entens la paraula censura, confessa’ls la veritat: ja ho saps tot). El tió presenta clars problemes logístics: distreure els nens mentre es fa el joc de mans, el bony sota la manta quan comença el ritual de donar cops –cosa que indica que els cops i les cançons són en realitat innecessaris– i sobretot el tió mateix, un tros de fusta impertèrrit amb una cara pintada que curiosament només menja quan ningú no el mira, i amb uns sospitosos hàbits de deposició que només es donen un cop l’any, en públic i sota una intensa i violenta pressió social.
Els Reis també tenen problemes de credibilitat. El més evident és que les barbes i els vestits siguin disfresses, tot i que, per sort, l’afluència d’immigració africana gairebé ha solucionat el vell problema del betum del rei Baltasar. Molt més difícil de dissimular són les diferències flagrants entre els reis del telenotícies i els de la resta de cavalcades; i sobretot que mai no semblin disposats a mostrar la seva màgia en públic. A més: ¿és que els nens no s’adonen de l’espectacular increment del trànsit d’adults que van carregats de bosses plenes de paquets sospitosament embolicats com si fossin regals de Reis?
No, clar. ¿Per què haurien de desconfiar dels seus pares? La majoria de pares no només son els guardians de la frontera entre el real (la febre) i l’irreal (un malson), també són uns grans propagandistes de la importància de dir sempre la veritat. ¿Mentir tan descaradament? Impossible. Si a la credibilitat dels pares se li suma la conspiració general, l’escepticisme queda totalment sepultat. Des de l’alcalde de la ciutat fins al germà gran passant pels mestres, totes les figures d’autoritat hi estan implicades. Ateus, creients i infidels, tots fan la seva part en l’espectacle. Això ho fa bell, però alhora terrible.
De totes les hipòtesis que defensen que la realitat no és com ens pensem, la més terrorífica de totes seria que finalment totes les teves percepcions i seguretats fossin el resultat d’una gran conspiració de les persones que més estimes per fer-te creure en coses que tu sospites que no existeixen. Que una ficció, que una ideologia, que una tradició et fessin veure coses que no hi són, i obviar els buits que són davant dels nassos. Els Reis i el Tió i Sant Nicolau són la prova que una conspiració d’aquestes dimensions és possible.
Potser és un consol que a mida que creixes la farsa sigui insostenible. I que després els pares t’hi incloguin i t’eduquin en el subtil art d’enganyar els nens més petits que tu segurament és de gran utilitat social. Però res no t’estalvia la lliçó fonamental de Ses Majestats: tot podria ser mentida.