Els únics homes negres

20 de juny de 2015 0

La Vanguardia 20 juny 2015

A l’exposició que el Moma li ha dedicat a Jacob Lawrence els únics negres són els tres segurates. Són tres homes molt diferents entre ells: un és alt i corpulent, l’altre és rabassut i camacurt, i el tercer sembla un mig camí entre els altres dos, res en excés, excepte els bíceps, que tensen la goma de la màniga del polo corporatiu al límit de l’elasticitat. Tampoc la pell no és igual i no per la intensitat sinó pel color cap al qual retiren: taronja, blau i gris, respectivament.

Són els tres únics homes negres de la sala, semblen avorrits, tenen aquella mirada absent, i interpreten una coreografia minimalista però hipnòtica: canvien el pes de la cama esquerra a la dreta, alcen el peu esquerre, executen una torsió del turmell dret, giren el cos uns graus, pivotant gràcilment, i acaben aterrant delicadament el peu esquerre. I torna a començar. Si canvien de cama despleguen una zigazaga de formes sinuoses, si repeteixen cama, dibuixen una circumferència lentíssima.

De cop, s’atura la coreografia i amb pas ferm un dels tres homes s’acosta a un visitant i li fa saber, amb poques paraules, que no és permès de fer una fotografia als quadres o que és massa a prop de la pintura. Encabat, impassible, l’home torna al seu llindar i es sincronitza de nou a la coreografia dels altres dos homes negres de la sala.

Tots els homes negres

No són els tres únics homes negres de la sala si comptes els que surten a les pintures. Són les Migration Series, 60 pintures que van consolidar Jacob Lawrence com un dels pintors més importants del país, i potser el número u d’entre els artistes plàstics negres. Tenia 23 anys, era 1941. Lawrence havia aterrat a Harlem als 13 anys, quan la família va mudar-s’hi des d’Atlantic City. Va aprendre l’ofici gràcies a una barreja de la incipient societat civil negra i de les subvencions públiques que F.D. Roosevelt va posar en circulació com a part del New Deal. Nova York tenia 328 mil ciutadans negres i Harlem era el focus d’atracció cultural i polític de les masses que migraven del rerepaís del sud a les ciutats del nord, de l’agricultura a la indústria.

Els quadres són estacions de tren atapaïdes, solitàries escenes rurals dels que van preferir quedar-s’hi, barraques mínimes on s’hi debaten opcions, reclutadors blancs del nord enllistant mà d’obra, cuines d’apartaments urbans –amb un entrecot presidint l’escena–, famílies passejant felices, dones que miren la ciutat per la finestra, llums encesos. És la primera gran migració: 1,6 milions de negres van fer el camí de 1910 al 1930. Al final de la segona, cap al 1970, 6 milions de persones havien migrat i la població negra ja era més urbana que rural. Lawrence els va caçar en ple vol. Encara avui aixequen els vents.

Tots els altres

Els únics que miren els quadres en aquest matí d’un dimarts de juny són blancs i asiàtics. Sobretot blancs, o més aviat roses, sobretot vells. Un home de cabells cumulonimbus, que és gros i està gras, i que duu unes bambes New Balance –un hit entre la tercera edat a Manhattan–, s’acosta molt al quadre de l’estació de tren, s’abaixa les ulleres fins a la punta del nas, alça les celles i inclina el cap fins a tenir els ulls a escassos centímetres del quadre.

Un dels vigilants s’atura a mitja giragonsa i l’amonesta. El vell home blanc es disculpa, s’enretira i estira la mà cap a una dona baixeta, de passa curta. La dona li toca el braç, amorosament, protectorament, i ell diu: “És que m’encanten els colors.”  Són vermells, verds, grocs, taronges, marrons i, esclar, negres.

Fent un càlcul ràpid i interessat, estimo que l’home blanc té més de setenta anys, com els quadres. La majoria d’éssers que ara mateix hi ha en aquesta sala de museu, animats, inanimats i reanimats, tenen la mateixa edat, menys els tres guardes, que no passen dels quaranta-cinc. Devien néixer als setanta, just quan la migració va capgirar-se, i les ciutats del sud van començar a acollir famílies negres del nord, que buscaven més feina i millor clima. Avui, dos milions de negres viuen a Nova York, i Harlem és un barri de classe mitjana, mestissa i desmemoriada. Els guardes també ballen aquesta dança.

Etiquetes

Darrers articles

Per què Puigdemont no serveix per al futur de Catalunya

Puigdemont no serveix pel futur de Catalunya, almenys si el futur que volem no passa per la pacificació i la tornada enrere. La proposta de Puigdemont significa l’acceptació d’una falsa normalitat política que deixa en un calaix l’autodeterminació, convertint-la en una promesa etèria, i camina cap a un Govern autonòmic sense eines per defensar els […]

Propaganda colonial

Aquest anunci és tòxic: “La Generalitat governa bé.” Ve a dir que no hi ha cap problema. Que es pot viure sota aquest règim. Que és millor abandonar tot intent d’assenyalar el conflicte i carències de fons i encarar-los. Vol convèncer-nos que la mort és dolça. Mireu-lo: https://x.com/govern/status/1765721034731253906?s=20 La situació de Catalunya es que està […]

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

  • Cerca