Els Zombis

27 de juliol de 2007 0

El grup barceloní d’electropop Ultraplayback toca sovint a la sala Be Cool, del carrer Beethoven. Tenen una cançó, Dragones de Comodo, dedicada a Steve Irwing, el caçador de cocodrils. La cançó és anterior a la mort del showman de les bèsties i té l’estructura d’aquells contes infantils que et feien triar la teva pròpia aventura. De les dues cantants que són a banda i banda del Capità Minifaldilla, el líder del grup, n’hi ha una que defensa que el caçador de cocodrils mereix ser condemnat per com tracta els animals, mentre que l’altra creu que no, que la seva tasca és importantíssima. Cal destacar que el Capità Minifaldilla no és neutral, encara que ho sembli, al capdavall duu una màscara de porc en tots els concerts. El públic vota a mà alçada si la cançó ha d’acabar amb la condemna del caçador o amb la seva absolució. És la meva cançó preferida dels Ultraplayback, ara que ja m’he cansat del seu primer hit, Viva la anorexia, una de les bufetades més plaents dels últims temps, donades a tota adolescent esprimatxada que suï les calories a la pista de ball orgullosa dels seus sons gàstrics.

UNA DE LES CANTANTS M’EXPLICAVA, després d’un concert, que des que Steve Irwing va morir, la gent el salva sempre de la foguera musical, mentre que abans del seu traspàs preferien condemnar-lo entusiàsticament.

EN AIXÒ PENSAVA L’ALTRE DIA QUAN VAIG SORTIR de la conferència de John Gray al CCCB. Era la tercera conferència a què assistia en tres setmanes: primer, també al CCCB, vaig anar a sentir en Lipovetsky, sociòleg filosofant que es va fer conegut fa anys amb un llibre titulat: L’era del buit. És un dels prescriptors d’això que en diem la postmodernitat i de tots els reflexos del nostre hedonisme.

LA SEGONA CONFERÈNCIA VA SER A L’AUDITORI de la Pedrera. Hi garlava el sociòleg Ulrich Beck, teòric del cosmopolitisme real, pagat per la Caixa de Catalunya i presentat en castellà per Narcís Serra, dut per les daurades ales del cosmopolitisme d’Estat. La tercera va ser la d’en Gray, que és un liberal de la London School of Economics. Entremig, hi ha hagut Vattimo, entre d’altres, i fa poc una teleconferència de Peter Singer, l’enfant terrible dels drets dels animals, a qui agrada explicar en quins llocs no el deixen parlar, per animal. Però a aquestes ja no hi he anat, perquè ja els conec i no em fan gaire el pes.

LES CONCLUSIONS DEL QUE VAN VENIR A DIR-NOS els tres savis es podrien resumir dient que Lipovetsky creu que la postmodernitat que ell va enlairar era un error, que en realitat som a la hipermodernitat (i súper, i meta i ultra), Beck creu que davant del món i de la societat del risc ja només ens queda la ironia escèptica i Gray creu que més val que anem empenyent i que ens anem adaptant a les coses que van venint. Aquesta última, val a dir, ha estat la més assenyada de les conclusions, i no és d’estranyar venint de Gray, però no és res que els nostres gens no sàpiguen. És a dir, aquests savis ja no defensen gaire res. Potser sí que la decadència i la distància escèptica són la més sensata de les postures, vist el fulgor de la ignorància i del pensament bo, bonic i barat que ens calma entre compra i compra. És revelador que del nostre esforç civilitzador n’haguem tret aquesta conclusió: res no té gaire importància. Ja ho va dir Gray: no hi ha progrés moral, ni polític, només tècnic, i encara no prou per salvar-nos a tots.

EL PÚBLIC DE LES TRES CONFERÈNCIES no era pas tan diferent dels que condemnen Steve Irwing al Be Cool. El nostre pensament dominant és fill d’aquesta generació d’intel·lectuals de més de cinquanta anys, apologetes del relativisme com l’única solució a la conquesta del pluralisme: més val no fer-se sang amb res, i que tot valgui, tu ja m’entens, tu ja m’entens. Un pensament dèbil que ens deixa indefensos davant de la fortalesa de la realitat, del creixement i de les oportunitats de consum. Si és al que hem arribat, per mi bé, però no cal que vinguin a explicar-m’ho amb tota la solemnitat, que he sortit del no res del meu sofà per escoltar-los.

¿CAL JUBILAR ELS FILÒSOFS DEL NOSTRE TEMPS? Pregunta el Capità Minifaldilla. Des del públic una onada de compassió s’apodera dels nihilistes alcoholitzats: ara que ja són morts, salvem-los, que visquin els zombis. Criatures dolcíssimes a mans del caçador de cocodrils. I Barcelona n’és capital. Viva la anorexia.

Publicat al diari AVUI, pàgina 30. Divendres, 30 de març del 2007

Etiquetes

Darrers articles

Què ha passat amb la CUP?

Vaig votar la CUP el desembre del 2017, després del Primer d’Octubre. Pensava que podien ser una força per controlar les pulsions destructives dels dos grans partits, que havien fet tot el possible per malbaratar la millor oportunitat que ha tingut Catalunya per treure’s el control d’Espanya del damunt i construir un món propi. Però […]

Per què Puigdemont no serveix per al futur de Catalunya

Puigdemont no serveix pel futur de Catalunya, almenys si el futur que volem no passa per la pacificació i la tornada enrere. La proposta de Puigdemont significa l’acceptació d’una falsa normalitat política que deixa en un calaix l’autodeterminació, convertint-la en una promesa etèria, i camina cap a un Govern autonòmic sense eines per defensar els […]

Propaganda colonial

Aquest anunci és tòxic: “La Generalitat governa bé.” Ve a dir que no hi ha cap problema. Que es pot viure sota aquest règim. Que és millor abandonar tot intent d’assenyalar el conflicte i carències de fons i encarar-los. Vol convèncer-nos que la mort és dolça. Mireu-lo: https://x.com/govern/status/1765721034731253906?s=20 La situació de Catalunya es que està […]

  • Cerca