Em fan la vida molt més fàcil, aquests subrratlladors; els admiro sense reserves. Per trobar tall cal estar molt concentrat i, alhora, mantenir-se desenganxat de les obsessions de l’autor. A més, aquests cirurgians amb llapis acostumen a assenyalar amb elegància: un lleu claudàtor o una creueta al marge d’una frase. Si en acabar el llibre el fragment continua pesant, sempre dubto: és un treballador incansable i el va subratllar en una segona lectura del text, o és un lector genial i ho va detectar a primer cop d’ull?

Això passa molt poques vegades, però. La resta subratllem contra les nostres limitacions més que per fiscalitzar l’autor. Traç profund, gargots, signes d’exclamació o d’interrogació per destacar paràgrafs irrellevants o confusos. També hi ha gent que ja veus que subratlla per memoritzar: sempre destaquen passatges introductoris, on la informació és esquemàtica i imprecisa, i encerclen paraules clau que en realitat són mers tecnicismes, màscares del contingut.

Quan en trobo un dels bons, un que ja fa 20 o 30 pàgines que demostra solvència, em domina un sentiment d’anticipació. Amb molta disciplina, m’obligo a no saltar de fragment en fragment. Quan giro pàgina i de cua d’ull veig que ve un paràgraf assenyalat, se m’accelera el pols, afermo el llibre, i em concentro a llegir amb molta atenció les frases precedents, provant d’anar a poc a poc, lluitant contra l’ànsia d’arribar al destil·lat. Quan s’acompleixen les expectatives tinc un moment de total felicitat. És un moment només. Alço els ulls del llibre i deixo que les pulsacions tornin a baixar mentre mastego la lliçó i em posiciono ideològicament. Un glop d’aigua o de cafè. Aleshores afegeixo mentalment un nou detall a la imatge que tinc de l’autor, potser prenc alguna nota, copio la cita. M’agradaria que el subratllador hagués deixat una adreça, però m’he de conformar amb petjades discretes.

Quan el subratllador és dolent, i veig que ja ve un dels seus gargots histèrics i fútils, em desmotivo. Avanço sense esma entre les frases, i m’he d’esforçar a lligar curt les regnes del cervell, que vol fugir al galop cap a d’altres idees o aturar-se a menjar una herbota a la safata d’entrada del correu o a Twitter. Fins i tot se m’afina l’oïda: ha vibrat el telèfon? l’actor que viu a d’alt està assajant un monòleg? Tots dos a casa, sols, parlant amb gent imaginària.

Dec ser molt optimista, perquè la fe en què un dia ens entendrem s’aguanta sobre coses tan precàries com els bons subratlladors. La insistència dels seus petits senyals és prova que hi ha missatges que s’emeten i arriben. Els altres em fan pensar que tot és soroll i que no ens entendrem mai.