Enemics, adversaris i fronteres

28 de desembre de 2007 2

article de elsingulardigital.cat

Els socialistes tenen molt clar qui és el seu enemic. Qui és el seu adversari polític. Quina és la frontera que han de defensar. L’entrevista que ahir li van fer al Matí de Catalunya Ràdio a l’Iceta (i que reproduïa aquest diari), n’és un bon exemple; però només un de menor, l’últim. L’enemic del PSC és la Crostra Nacionalista. Ahir Iceta deia que està totalment d’acord amb Duran quan diu que la independència no és el camí. I deia que, en canvi, el PSC, i el seu gradualisme venia a dir, representa el sentiment majoritari de la població mentre l’independentisme, no. I després el gran Iceta dedicava com sempre temps i suposats esforços a lloar el federalisme; davant dels quals només cal preguntar al vent: hi ha algú que es vulgui federar amb Iceta?

L’entrevista de l’Iceta, i en general la postura que ell defensa dins del PSC, i la que defensa el PSC en general, no és pas difícil de refutar. Al capdavall és un partit que només ha guanyat les eleccions a Catalunya quan el PP era un forta amenaça, i quan mobilitzen els votants del PSOE que tan els fa què digui l’Iceta.

Vull dir que la via PSC per Catalunya no existeix electoralment com una via central. EL PSC guanya a Catalunya només a la generals i mai no ha guanyat a les eleccions nacionals de Catalunya. Només Maragall va obtenir una migrada victòria en vots, que no en escons, i fou per una barreja de barcelonisme radical (per això no va guanyar en escons), i una barreja del primer projecte nacional de Catalunya que presentaven els socialistes, superant Pujol pel seu aburgesament nacional. Però més enllà d’això, els PSC només guanya si es tracta d’evitar que el PP governi Espanya. És com si els catalans tinguessin por del gos amb ràbia de l’espanyolisme i acceptessin engreixar un altre gos una mica més simpàtic per a què de lladruc en lladruc s’entretinguin entre ells. No ens enganyem: no és el mateix el mal menor que el que triaríem en llibertat. Per tant, Iceta sap perfectament qui és el seu enemic. Cada vegada que ERC mina el nom , el contingut o l’aparença del catalanisme per a distanciar-se de CDC o d’UDC li està fent la feina al PSC. Cada cop que CiU carrega contra ERC està batallant per una frontera que no és real, perquè a banda i banda de la ratlla hi ha catalanistes; i descuida el flanc amb el PSC, l’únic important per a ells, a banda de la breu frontera amb el PP I la gran frontera amb l’abstenció. Cada cop que CiU debilita ERC, li fa la feina a l’Iceta. Cada cop que el Vicepresident Carod surt a comentar àcidament una entrevista entre Mas I Montilla, la Crostra Nacionalista li fa la feina als assimiladors d’Espanya. Després hi ha el tripartit i tota quanta bajanada ha fet històricament el catalanisme contra ell mateix i contra Catalunya , però faríem bé de no oblidar qui és l’enemic, qui és l’adversari i on és la frontera. Al capdavalla Iceta I Duran no són independentistes, d’acord, però per raons diferents: l’un estima que Catalunya sigui Espanya, I per això és federalista, l’altre no vol que Catalunya es trenqui en dos meitats, i per això és nacionalista. Vull dir que un pensa en el bé d’Espanya, i l’altre en el bé de Catalunya; independentment del seu encert. No és el mateix, no, ser el més federalista del PSC (sinó l’únic), que ser el més moderat del nacionalisme. La diferència ni és subtil, ni és de matís, ni és irrellevant. Iceta ho sap, coneix el seu enemic, i per això ataca el flanc més dèbil. Que no ens confonguin: els catalanistes estarem dividits, fragmentats, enfrontats; estarem deprimits o serem negligents; però no som imbècils: de Carod a Duran, un nació al cap. La Crostra, en fi.

Etiquetes

Darrers articles

Què ha passat amb la CUP?

Vaig votar la CUP el desembre del 2017, després del Primer d’Octubre. Pensava que podien ser una força per controlar les pulsions destructives dels dos grans partits, que havien fet tot el possible per malbaratar la millor oportunitat que ha tingut Catalunya per treure’s el control d’Espanya del damunt i construir un món propi. Però […]

Per què Puigdemont no serveix per al futur de Catalunya

Puigdemont no serveix pel futur de Catalunya, almenys si el futur que volem no passa per la pacificació i la tornada enrere. La proposta de Puigdemont significa l’acceptació d’una falsa normalitat política que deixa en un calaix l’autodeterminació, convertint-la en una promesa etèria, i camina cap a un Govern autonòmic sense eines per defensar els […]

Propaganda colonial

Aquest anunci és tòxic: “La Generalitat governa bé.” Ve a dir que no hi ha cap problema. Que es pot viure sota aquest règim. Que és millor abandonar tot intent d’assenyalar el conflicte i carències de fons i encarar-los. Vol convèncer-nos que la mort és dolça. Mireu-lo: https://x.com/govern/status/1765721034731253906?s=20 La situació de Catalunya es que està […]

  • Cerca