Entre cametes

17 de juliol de 2008 0

Ahir la gent del món a Rac-1 em va trucar per demanar-me una pastilla per al programa d’avui sobre el finançament. Un minut. Jo les dicto a poc a poc. 1000 caracters. Com sempre, vaig fer tres i quatre versions fins que vaig sentir-me satisfet. L’altre dia una amiga em preguntava quan trigo a fer aquesta mena d’articles. Va a dies, esclar, però com més curt és el que he de fer, més versions em surten. Penjo aquí les quatre versions que vaig fer ahir. Vaig triar l’última.

1.

Dues hipòtesis: una, el Conseller Castells vol unitat i està diposat a arribar fins al final en la negociació i dos, tot plegat és un teatre entre PSC i PSOE en el qual el PSOE no claudica gaire a l’hora que el PSC en treu més que no semblava al principi. L’anunci d’ahir del ministre Solbes es ventila l’estatut, reserva per al govern central la definició de què és un servei bàsic que cal finançar i deixa la resta penjant de “recursos adicionales en función de las disponibilidades presupuestarias del gobierno”.  Podria ser la primera part del sainet, o el començament d’una batalla real entre partits catalans i Madrid. Tenim dret a exigir als nostres polítics que fixin una postura comú i que tots la mantinguin. Una proposta senzilla: que pactin en secret una quantitat mínima acceptable. Que ningú la digui i que tots negociïn amb la seva força aritmètica. El poder el tenen ells, però podem negociar millor del que hem fet fins ara. I nosaltres, espectadors, no ens fem massa il·lusions i a treballar, que aquest país no s’ha fet pas gran gràcies a cap govern.

2.
Un cop més el catalans ens hem de posar la faixa, amagar la panxa i fer veure que ens posem a negociar amb l’estat. L’anunci d’ahir del ministre Solbes es ventila l’estatut, reserva per al govern central la definició de què és un servei bàsic que cal finançar i deixa la resta penjant de “recursos adicionales en función de las disponibilidades presupuestarias del gobierno”. Però no hem de perdre la moral, ni la dignitat. Tindrem un finançament millor, i les autonomies d’Espanya es beneficiaran del nostre desgast. I l’endemà d’aprovar el nou finançament, caldrà tornar a començar. És el preu de ser catalans. Pel camí, tenim dret a exigir que els nostres polítics fixin una postura comú, i la mantinguin. Que pactin una quantitat mínima en secret i que cadascú negociï amb la seva aritmètica. Tenim una oportunitat: el govern ZP està en minoria. Tenim un risc: poden pactar amb el PP. Això, esclar, si tot plegat no és un sainet entre PSC i PSOE per acontentar les claques. Que no se me os embauquen i, nosaltres, a treballar, que aquest país no s’ha fet gran gràcies a cap govern.

3.

Ahir Solbes va anunciar les bases d’un nou sistema de finançament que, en realitat, no són les bases de cap nou sistema: es ventila l’estatut, reserva per al govern central la definició de què és un servei bàsic que cal finançar i deixa la resta penjant de “recursos adicionales en función de las disponibilidades presupuestarias del gobierno”. Ahir oficialment va començar la negociació per aconseguir un millor finançament per a Catalunya que, en realitat, no és una negociació: el poder el té qui el té, i els nostres negociadors no estan disposats a arribar fins al final: el de sempre entre partits germans. Ahir el Conseller Castells va fer unes declaracions crítiques amb Solbes que, en realitat, no són crítiques amb Solbes: són la quota catalanista cada cop més minoritària al PSC. D’aquí a uns mesos Montilla anunciarà el millor finançament de la història de Catalunya que, en realitat, només serà un xic superior a l’actual i permetrà l’eslògan. Nosaltres, a treballar, que aquest país no s’ha fet gran gràcies a cap govern.

4.

Cal que estiguem vigilants. L’única força amb la que comptem és la dels nostres vots. La negociació del nou finançament té un punt de farsa, perquè poc marge hi haurà,i serà intensa la pressió d’Espanya. Però els nostres polítics poden fer-ho millor que fins ara. Recordem el que passarà els propers mesos. Que la confusió no ens dugui a deixar-ho estar, a no tenir referents racionals per a la política, i deixar-ho tot a les adhesions sentimentals.. L’anunci d’ahir de Solbes és un insult. Però no perdem els nervis. Només tenim el vot i la nostra capacitat per informar-nos. Serà llarg: fem un esforç, mantinguem la tensió, expliquem-ho tant com poguem. No podem esperar que els nostres polítics mantinguin una postura intel·ligent i enèrgica, si nosaltres no la tenim. Si els seus esforços, matisos i concessions no ens importen, tampoc els importaran a ells. Ens cal estar vigilants i ser conseqüents. I els nostres negociadors tindran un punt més al seu favor. Un poble informat, resistent. Immune a la propaganda barata de sempre. Que sentin el nostre alè.

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca