Entrenaments nocturns

07 de juny de 2014 1

 La Vanguardia 7 de Juny 2014

Són quarts de nou del vespre i tot i que passo sovint per aquest carrer fosc de Ridgewood, és la primera vegada que la persiana és apujada i a través dels finestrals a peu de vorera hi veig una espai profund, desendreçat i envellit, il·luminat amb flourescents. Només hi ha un ring. I al voltant del quadrilàter, deu homes i una dona vestits amb roba d’esport, amatents a què passa sobre la lona. Alguns riuen, d’altres fan gestos d’aprovació i sons que no distingeixo del carrer estant.

Dos homes s’atonyinen espectacularment. He optat per afirmar, en la frase anterior, que s’atonyinen, perquè des del carrer és exactament el que els meus ulls detecten i el meu cervell registra. Volen pels aires, cauen dramàticament, xoquen a alta velocitat. Tanmateix estic veient un entrenament de lluita lliure -allò de Hulk Hogan-, ‘un espectacle que combina atuació atlètica i teatral’ segons la Wikipedia.

I si t’hi fixes, en cada contacte entre els dos cossos, els gestos de la víctima i del botxí, incloses les expressions de dolor, estan coordinats. Saber-los acròbates no minva el meu interès ni un bri, al contrari: de sobte és un balet magnífic. Però com que és un entrenament i a més de tercera categoria, alguns gestos no estan sincronitzats del tot i de vegades l’assincronia resulta en un cop, caiguda o posició genuïnament dolorosos. Es nota en les expressions dels que miren.

La comèdia de l’art

Un noi xop de suor surt al carrer a panteixar amb mi. Es diu David i té la presència poderosa dels atletes, sense dubte el resultat de grans sacrificis. Àfrica, el Caucas i Centre-Amèrica són clarament presents en la seva elegant seqüència genètica. Ultramusculat fins a les galtes de la cara, té en canvi una veu dolça i parla amb les celles una mica amunt, cosa el que fa semblar molt amigable i gens agressiu.

Fa set anys que es prepara i tres que és professional. Però no viu només d’això. És paleta, dos vespres a la setmana entrena i els caps de setmana, si el contracten, participa en combats per calés. El dissabte passat, diu, un empresari que té una certa flaca pel seu estil li va pagar 600 dollars per 10 minuts de combat a Long Island City –entenc per com es posa recte i obre els ulls que hauria d’estar impressionat, cosa que immediatament simulo, (sí, és això: la seva mirada et fa voler ser empàtic).

És especialista en rebotar a les cordes i fer salts acrobàtics plens de dramatisme. “Volo,” diu. Li pregunto si no es fan mal. I molt seriós, declama: “la primera norma de la lluita lliure és mantenir l’oponent sa i estalvi.” Res més perillós en un ring, es veu, que un principant: et pot fer mal. Resulta que l’entrenament és sobretot per aprendre a no fer ni fer-se mal. “Tenim un gran entrenador, una estrella, surt a la tele i guanya 2.000 dollars per combat.”

L’astre dels cops

L’estrella en qüestió és Matt Striker, nascut a Queens aviat farà 40 anys. Llicenciat en història, màster en psicologia, i exprofessor d’institut, va tenir el que entenc que deu ser  aproximadament la clàssica carrera en aquest esport/circ: cinc anys en circuits menors, tres anys meteòrics ‘guanyant’ tots els títols, tres anys fent de comparsa perdedora, amb algunes victòries, i tres anys de comentarista i ocasional participant en combats temàtics televisats.

El van fer fora de l’institut públic de Queens on treballava per haver-se demanat falses baixes per malaltia: anava a combats. De fet està inhabilitat per aquest motiu. Deu anys després, fama i carrera a l’esquena, entrena onze individus d’entre 20 i 50 anys en un local ronyós de Ridgewood -l’anglès que parla el seu alumne David, per cert, és pregramatical.

Ara puja al ring i s’enfronta a un noi que porta una bona estona fent veure que es fa mal i que n’infligeix amb gran eficàcia tràgica: dues vegades se m’ha posat cara de dolor. El seu estil és molt superior. No li sobra cap gest. Es mou amb parsimònia líquida. Ataca el cos rival amb una precisa saviesa anatòmica. Demostra un gran domini de les lleis de la física newtoniana. I ningú no pren mal. Encabat, els alumnes aplaudeixen i ell passa una estona mostrant-los pacientment, pas a pas, el ball. El cartell de fora afirma: ‘La Casa de la Glòria’.

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca