(article publicat a La Vanguardia del dissabte 13 d’Agost del 2011)
Els líders del tripartit saben molt bé que la gent no perdona. El PSC paga derrota a derrota els errors de la seva direcció, a qui ja ningú no escolta. Saura s’ha desfet com un sucret. I Carod i Puigcercós fa mesos que busquen inúltiment la seva redempció. De tota aquesta generació només en queda Joan Ridao: diputat a Madrid, cuiner de l’Estatut i co-partícep de totes les decisions que s’han près a ERC en els darrers anys. Ara vol tornar a ser e l candidat a les eleccions del 20-N i molts en parlen bé, sobretot els seus adversaris. No tinc cap dubte de la veritat d’aquests elogis, però tot plegat no té res a veure amb els problemes d’ERC.
ERC ha comès tres errors que expliquen les bufetades rebudes a les darreres dues eleccions. El primer, centrar el debat a Catalunya exclusivament en l’eix esquerra-dreta, que els va impedir ser res més que una crossa del PSC. El segon, quedar-se al govern quan tothom ja havia vist que el tripartit no funcionava. I tercer, la reacció a la crisi i l’herència financera de la Generalitat, que els ha fet quedar, a sobre, com uns gestors lamentables.
Mentrestant, l’independentisme polític es va articular fora dels seus dominis. Els resultats dels referèndums dels darrers temps són prou eloqüents. Com pot ser que els passés pel davant el moviment independentista més important dels darrers 70 anys i no sabessin veure’l? Les enquestes diuen que el 20-N poden rebre la bufetada definitiva. A ningú no li estranyaria. L’única sortida que té ERC és fer-se amb el lideratge de l’onada independentista. Tenen força competència: CDC, Solidaritat, les CUP i Joan Laporta participen amb més o menys fitxes d’aquesta partida de póquer.
Que l’Oriol Junqueras sigui president de facto del partit (és l’únic candidat) demostra que els militants d’ERC han assumit les noves regles del joc. Junqueras té fama de ser un independentista transversal i conciliador, té una preparació acadèmica que ja la voldríen la majoria de polítics catalans (aquesta setmana he llegit la seva tesi doctoral: admirable), i la seva obra publicada fa evident que té un coneixement d’Espanya, la seva història i els seus fantasmes superior a la majoria de polítics espanyols. Junqueras vol el professor i escriptor Alfred Bosch de candidat a les eleccions espanyoles. Bosch fou el portaveu emocionat del referèndum de Barcelona del passat abril i suposa un atac al flanc dèbil del PSC i de CiU. El PSC s’arrauleix tristament rere la Ministra de Defensa, i CiU té com a cap de cartell a Duran i Lleida, el líder menys sobiranista de tota la federació. Ridao, en canvi, només pot oferir el seu perfil tècnic i la seva experiència. El perfil i l’experiència són excel·lents, però davant l’electorat no el redimeixen del seu paper en les decisions del passat. En realitat, Ridao té més possibilitats de ser diputat si va segon a les llistes que si va cap de cartell. Trobo que Junqueras ha estat més que generós oferint-li el número 2.