(publicat a La Vanguardia del dissabte 18 de maig de 2013. Avís: després de revisar les dades amb altres fons, a partir de dubtes expressats per un lector, he revisat algunes coses, he trobat contradiccions difícils de sostenir i deixo l’article en suspèns fins que a obtenir més informació. El penjo perquè va sortir publicat a LV)
Marc Bassets explicava ahir a la crònica des de Washington que l’escàndol de l’agència tributària nordamericana (IRS, en les inicials angleses) segurament és el més perillós per a Barack Obama. El director ja n’ha estat acomiadat. De moment sabem que l’oficina encarregada de revisar les sol·licituds de desgravacions fiscals per a organitzacions sense ànim de lucre va tenir un zel especial, en període electoral, amb les properes al Tea Party: enemics del poder de l’Estat en general i d’Obama en particular. La qüestió és si es tracta d’una persecució política orquestrada pel president o si es tracta de subordinats amb idees pròpies.
És un drama cent per cent nord-americà: la premsa descobreix que l’Estat persegueix dissidents polítics i s’activa la purga ritual. El New York Times publicava ahir que si se sospita del president és perquè no és cap novetat. Nixon va ordenar a l’IRS que espremés líders demòcrates, inclòs Ted Kennedy. 1.000 grups i 4.000 persones van ser estudiades amb deteniment. Kennedy va fer el mateix amb extremistes anti-Estat. Roosevelt amb editors de diaris i rivals polítics. I Eisenhower va perdonar-li la vida al corrupte Adam Clayton Powell Jr., el primer congressista negre provinent de Nova York, a canvi de suport en una campanya electoral.
Tornem a Espanya. Els darrers mesos diversos mitjans han publicat informacions sobre l’Agència Tributària, que indiquen un zel especial cap als defraudadors catalans. Ja sigui perquè hi ha més inspectors, ja sigui perquè s’aixequen i s’executen més actes i es recapta més, les dades assenyalen un diferencial. Això pot tenir explicacions perfectament raonables, com ara que a Catalunya hi ha més empreses, encara que siguin petites i mitjanes, o que, contra les dades del sindicat d’inspectors, les empreses petites i mitjanes evadeixin més que les empreses grans (que tenen seu a Madrid), o que, senzillament, els catalans tenim més tendència a la picaresca fiscal. Noteu que, en aquest cas, l’Estat estaria mostrant una exquisida cintura asimètrica, adaptada a les peculiaritats de la comunitat. L’alternativa és que es tracti d’una persecució política, ja sigui orquestrada pel president o per subordinats amb idees pròpies. Concordaria amb allò que diuen off the record alguns grans periodistes i altres veus públiques del país, que afirmen ser objectes d’inspecció.
La comparació entre Espanya i els Estats Units no em sembla que sigui per la banda del poder. Els polítics espanyols, líders o subordinats, no són més malèfics que els nord-americans. L’experiència indica que, si poden, usen els impostos per perseguir políticament. És el quid, el gran símptoma, de l’opressió. Aquí i arreu. La diferència, si de cas, són les garanties que hi ha per evitar-ho, i qui i com s’hi revolta: premsa, ciutadans, polítics. Fem grans escarafalls per coses que són normals. Però si parlem de resultats, estem fracassant.