Una de les promeses que va fer Barak Obama a l’inici de la seva campanya electoral fou la de millorar les escoles bressol, i garantir que els fills de les classes menys afavorides tindrien accés a un tipus d’educació d’èlit. En contrast amb les altres dues mesures centrals del seu programa d’educació, aquesta es centrava en les capacitat cognitives de la primera infància. Les altres dues se centraven més en qüestions econòmiques: en l’escola primària el problema semblava ser com es premien els professors que fan bé la seva feina, per estimular la competitivitat i en l’educació universitària el problema era com ajudar els joves a finançar-se els estudis.
L’educació de les escoles bressol ha estat un tabú a Europa durant gairebé 40 anys. Es tracta d’un prejudici ideològic que explica molt bé d’altres fracassos en el nostre sistema educatiu. L’impuls de l’educació universal i de la sociabilització de l’educació ha estat, en les darreres dècades, un monopoli ideològic de l’esquerra i de la democràcia cristiana. Amb algunes excepcions a Catalunya. El prejudici amb l’escola bressol era i és -encara que sembli mentida- una voluntat implícita d’allunyar-se de les postures nacionalsocialistes del Tercer Reich. Com és sabut, el règim Nazi va posar l’ènfasi en les diferències biològiques dels ciutadans. La discriminació i la promoció en tots els àmbits es feien en termes biològics, més que econòmics. Era una resposta al materialisme socialista i burgès del segle XIX. Posar l’ènfasi en les diferències entre alumnes a l’escola bressol implicava donar molta importància a les diferències biològiques, a les diferències de capacitat entre alumnes. I l’igualitarisme de la socialdemocràcia europea convertia en tabú no ja qualsevol menció sobre el tema, sinó també una recerca en condicions i un programa de mesures per pal·liar-ho.
En els darrers anys, el món de la pedagogia ha vist renèixer l’interès per aquesta fase de l’educació. Un cop superada l’etapa del dogmatisme ideològic i de la radicalització dels anys 70, que es va extendre tota la dècada dels 80 i també la dels 90, avui ens trobem en una sitació en la que els models universalistes basats en l’increment de recursos i les pedagogies “actives”, han fracassat. O millor dir: han fracassat en alguns llocs i han triomfat en d’altres (com Finlàndia). Cosa que ha posat de manifest que el nostre no és un problema de recepta, sinó, més aviat, de qualitat i autonomia dels mestres i dels centres. Ser capaç d’adaptar-se la realitat, a la tradició d’una comunitat i a les dificultats específiques (com la immigració) és més important que impulsar políticament un model fortament decantat cap a un costat del debat ideològic.
L’educació de la primera infància, l’estímul directe i la compensació del baixa capital educatiu que alguns pares de classe baixa poden oferir els primers anys de vida dels seus fills es revel·len com els factors primordials per comensar la inacabable desigualtat que el nostre sistema educatiu perpetua.
Aquest exemple, explicat tan sumàriament, posa de manifest una sèria de tòpics ideològics que han contaminat la nostra escola durant dècades, segons la recerca científica més recent. Només per a poder-los nombrar: l’especialització primerenca és perniciosa per al desenvolupament dels alumnes, especialment els de famílies pobres, amb menys accés a la informació. Les dificultats de tranferència d’un tipus d’educació cap a un altre un cop s’ha fet la tria, disminueix les oportunitats dels qui han triat tipus d’educació menys valorada, el relaxament de l’exigència, la lleialtat, el compromís i la disciplina, en favor d’una malentesa autonomia de l’alumne, ha buidat de continguts i de possibilitats les carreres acadèmiques d’aquells que no tenen a casa un entorn favorable a l’adquisició de competències educatives fortes. L’excessiu ènfasi en les competències educatives -tipus “aprendre a aprende”- ha privat generacions senceres de la possibilitat d’adquiri automatismes i capacitat de concentració i de memòria tan necessàries per a les feines més qualificades. I l’igualitarisme estadístic com a objectiu polític ha perjudicat no a ls fills de les classes benestants -que tenen altres recursos per tirar endavant amb èxit- sinó als fills talentosos de les famílies econòmicament perjudicades: l’obligatorietat de la igualtat, ha atrofiat les seves capacitats naturals i els ha abocat, en molts casos, a triar itineraris educatius de poc risc econòmic i a repetir l’estatus econòmic dels seus pares. Molta feina de neteja ideològica tenim pendent, i més protagonisme per la ciència ben feta, ben estudiada i suficientment demostrada. Deixem parlar els pedagogs i deixem actuar els mestres i educadors. En la seva vocació i en el seu rigor hi ha d’haver la nostra confiança: la resta és fer engegar el nostre propi cercle virtuós.