El filòsof de la història Reinhard Koselleck diu que un dels molts moments crucials del final de l’antic règim fou quan les guerres civils de religió donaren als prínceps l’ocasió de mostrar-se com el poder neutral entre disputes. Davant la incapacitat dels sectaris de posar-se d’acord, el príncep fa de moderador, i és el seu poder, el temporal, el que s’imposa sobre les dissensions sagnants dels poders espirituals en guerra. L’Estat, així, va iniciar un procés de secularització irrefrenable, i de crisi en crisi, s’ha arribat a un cert consens. L’Estat ha de ser un cos polític neutral capaç de moderar i articular les dissensions internes per evitar la guerra civil.
LA NEUTRALITAT (que ve del llatí ne uter, ni l’un ni l’altre) depèn de la tensió dels contraris. No implica cap bé en si mateix que no sigui evitar l’enfrontament i no té cap contingut propi. Quan diem que l’Estat és neutral diem que totes les formes de dissensió són possibles, sempre que no es posi en perill la pervivència d’aquesta neutralitat. De fet és això, la pervivència, el que dugué als prínceps a voler convertir-se en el paradigma de la neutralitat. L’únic que protegien era el seu propi poder; i la seva veritable victòria passava per derrotar el poder religiós. L’Estat liberal, l’Estat que ens agrupa avui fruit d’aquell moment, no és pas cap exemple de neutralitat objectiva, universal o justa en sentit estricte, perquè aquesta neutralitat no existeix en política. No pot existir.
CONJUGAR ELS CONTRARIS, fer la mitjana de les dissensions dels ciutadans depèn de com siguin aquests ciutadans. En el cas espanyol això vol dir superioritat demogràfica, com se’ns ha demostrat dècada rere dècada. I com que un dels objectius essencials de tot Estat neutral és la subsistència de les condicions d’aquesta neutralitat, la defensa d’Espanya, la defensa de l’Estat acaba convertint-se en una tasca ineludible de totes les seves institucions.
L’ESTAT NEUTRAL ÉS EL NOU ARGUMENT de fons dels espanyolistes. És el que usen els Ciutadans, és el que usa en Losantos, el PP i el PSOE. És també el d’en Duran i el PSC, quan diuen que la independència duria més contres que pros, més dissensió i violència que alliberament i pau. Potser al lector de l’AVUI no cal que se li recordi que Espanya no és un Estat neutral, però és bo constatar que l’espanyolisme, identitari o utilitarista, ha mudat. De la unitat de destí, és a dir, des d’una concepció metafísica, a la de justificació del ciutadà lliure, és a dir, a una concepció postmetafísica. En els temps de la internacionalització de tots els elements de vida econòmica i política ja no hi ha neutralitat creïble, com a mínim exercida per un poder estatal. O se superen o s’eliminen els Estats, cosa per a la qual encara no estem preparats. El nou contracte de l’home amb la comunitat, ara ja mundial, implica buscar solucions als problemes d’identitat individual i de grup. L’aparença de neutralitat és útil quan en un mateix espai, un país o un principat, hi ha diversos grups que s’enfronten per liderar el relat, per obtenir el poder últim; però quan del que es tracta és de definir l’espai on ha de regnar aquesta neutralitat, quan del que es tracta és d’acomodar l’espai públic pacificat a la pau interior de cadascú, la neutralitat és només una forma més de violència. La més descarnada, perquè busca l’assimilació, la uniformització, l’aniquilació de la diferència.
ACCEPTAR UNA NEUTRALITAT implica reconèixer la distància que hi ha entre la pròpia manera de pensar i la dels altres. Ha de ser possible definir-se, fer decantar el centre atenent a les noves necessitats: i la neutralitat espanyola està pensada per evitar precisament això. Poder discutir-ho és on havia de dur-nos aquella neutralitat dels prínceps: havia de ser, necessàriament, una solució temporal.
EN EFECTE, NO CAL RECORDAR que l’Espanya institucional ens vol assimilar, fer-nos neutres, però convé desmuntar les fal·làcies dels nous temps. Ja no són els temps d’obviar aquests conflictes; ni aquí ni enlloc, en favor d’una convivència que, ara i aquí, només posen en perill els neutrals. L’ebullició identitària d’arreu n’és una prova. Aquesta és la nova crisi.
Publicat al diari AVUI, pàgina 27. Diumenge, 23 de setembre del 2007