Estat del dogma

07 d'agost de 2007 1

Article del diari Avui

La nova assignatura d’educació per a la ciutadania ha de servir per inculcar “la solidaritat, la tolerància, la dignitat, la igualtat”, etc. als menors d’edat, desassistits per pares immorals. Conceptes que, com tothom sap, no generen cap controvèrsia i el 2007 ja tenen la seva definició última i justa. Al final resultarà que sí, que el talante era un totalitarisme. Tots els totalitarismes han utilitzat paraules semblants per anar inoculant el seu pensament únic. I no es pensin que tinc res contra la solidaritat, res a dir del meu IRPF, el que ja em costa més és posar-me d’acord amb, no sé, els funcionaris de Foment, o d’Educació, sobre què és la dignitat, o el respecte a l’altre. Els humans més intel·ligents de la història tenen gruixudes opinions sobre el tema, pocs acords i moltes confrontacions. I encara no es pot dir que ningú l’hagi clavat. Donar al bé una definició oficial, obligatòria, implica eliminar el procés personal d’edificació d’una ètica i de la possibilitat de responsabilitzar-se’n. Com pot creure algú encara que l’Estat pot transmetre una idea de bé sense insuficiències, sense dogmatismes? Definir-lo és sempre escombrar cap a casa. Intoxicar. Que el govern tingui la competència sobre la consciència dels nens és una pretensió que havíem desterrat del nostre imaginari, escarmentats. Era al revés: la nostra consciència té la competència sobre el govern. Queda clar que el mal endèmic de l’educació és l’absència de pensament crític. Els nostres governants, fills d’aquest mal, educats en un dogmatisme pueril, s’han descobert posseïdors d’una veritat sobre el bé. Solidaris com són, la volen imprimir al cervell dels nens. Gràcies, líders.

Publicat al diari AVUI, pàgina 20. Dimarts, 7 d’agost del 2007

Etiquetes

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca