La nova assignatura d’educació per a la ciutadania ha de servir per inculcar “la solidaritat, la tolerància, la dignitat, la igualtat”, etc. als menors d’edat, desassistits per pares immorals. Conceptes que, com tothom sap, no generen cap controvèrsia i el 2007 ja tenen la seva definició última i justa. Al final resultarà que sí, que el talante era un totalitarisme. Tots els totalitarismes han utilitzat paraules semblants per anar inoculant el seu pensament únic. I no es pensin que tinc res contra la solidaritat, res a dir del meu IRPF, el que ja em costa més és posar-me d’acord amb, no sé, els funcionaris de Foment, o d’Educació, sobre què és la dignitat, o el respecte a l’altre. Els humans més intel·ligents de la història tenen gruixudes opinions sobre el tema, pocs acords i moltes confrontacions. I encara no es pot dir que ningú l’hagi clavat. Donar al bé una definició oficial, obligatòria, implica eliminar el procés personal d’edificació d’una ètica i de la possibilitat de responsabilitzar-se’n. Com pot creure algú encara que l’Estat pot transmetre una idea de bé sense insuficiències, sense dogmatismes? Definir-lo és sempre escombrar cap a casa. Intoxicar. Que el govern tingui la competència sobre la consciència dels nens és una pretensió que havíem desterrat del nostre imaginari, escarmentats. Era al revés: la nostra consciència té la competència sobre el govern. Queda clar que el mal endèmic de l’educació és l’absència de pensament crític. Els nostres governants, fills d’aquest mal, educats en un dogmatisme pueril, s’han descobert posseïdors d’una veritat sobre el bé. Solidaris com són, la volen imprimir al cervell dels nens. Gràcies, líders.
Publicat al diari AVUI, pàgina 20. Dimarts, 7 d’agost del 2007