(publicat a La Vanguardia del dissabte 14 d’Abril del 2013)
M’ arriba per un amic: a un paio li han robat el portàtil a Londres, un Mac Book Pro, i ara la màquina és a Teheran. El robatori es va produir al febrer i, al cap d’un mes, un programa que hi tenia instal·lat per un cas així va enviar-li per correu electrònic fotografies fetes amb la càmera integrada i la localització. Va informar-ne la policia, que se’n va riure: vol anar a la Interpol?
Fa dos dies, Dom del Torto, que és com es diu la víctima, va obrir un blog i va penjar les fotografies que anava rebent. En una hi ha dues dones abocades a la pantalla, una amb ulleres i l’altra sense, morenes, amb les celles perfectes, un pèl despentinades. En una altra, un home de més 40 anys, amb entrades, el colze sobre la taula i l’avantbraç en vertical. Una cigarreta encesa entre els dits. Es nota que té interès en la pantalla perquè se li ha acumulat cendra a la punta. En una tercera, es veu la sala d’estar. Al fons, una de les noies menja, des del sofà, d’un bol quadrat que té sobre la tauleta. Du faldilla i samarreta de tirants. Té l’ordinador a tres o quatre metres, una mica per sobre de la línia dels ulls. Potser mira una pel·lícula. També s’hi veu una plata amb fruita i dolços, un altre sofà de tres places, i un estampat floral a la paret.
Tot va anar molt ràpid. Dijous al matí va penjar les primeres imatges al blog. Immediatament, l’adreça Laptopiniran. tumblr.com va córrer i córrer, i alguns mitjans digitals se’n van fer ressò. A la tarda, les fotos apareixien amb un rectangle negre sobre els ulls dels protagonistes. Al vespre, per entrar al blog demanaven una contrasenya. I ahir totes les fotos havien estat substituïdes per un text. Quan la història va començar a circular, algú li va fer notar que estava vulnerant la privacitat de la família iraniana, i per això va tapar-los els ulls (“amagar-ne la identitat”, en diu). Al vespre un dels fotografiats va contactar amb ell, fet una fúria. Ells no eren lladres: no sabien que l’ordinador era robat. Del Torto va tancar l’accés al blog. Ahir els iranians van tornar a contactar-hi, se sentien mortified per tot l’assumpte i s’oferien per tornar l’ordinador. Però Del Torto diu que, “atès l’immens error de judici per part meva a l’hora de compartir la història i faltar al respecte de la seva privacitat, els he demanat que se’l quedin com a disculpa.” No crec que el trio de Teheran oblidi mai el dia que milers de persones arreu del planeta van veure la seva intimitat sense que ells ho sabessin, cosa que van descobrir a la pantalla del mateix ordinador que els havia exposat. La insuportable pressió del món, el morbo de ser-ne la causa. Ara que s’ha instal·lat en l’univers polític i periodístic la paranoia de les escoltes, els e-mails intervinguts i els ordinadors infiltrats, s’imposa una lliçó de seguretat informàtica: l’única manera de protegir-se és no tenir cap cadàver a l’armari. O que Déu ens agafi confessats, que vol dir explicar-ho tot. I un post-it a la càmera.