Every breath you take

27 d'abril de 2013 0

(publicat a La Vanguardia del dissabte 14 d’Abril del 2013)

M’ arriba per un amic: a un paio li han robat el portàtil a Londres, un Mac Book Pro, i ara la màquina és a Teheran. El robatori es va produir al febrer i, al cap d’un mes, un programa que hi tenia instal·lat per un cas així va enviar-li per correu electrònic fotografies fetes amb la càmera integrada i la localització. Va informar-ne la policia, que se’n va riure: vol anar a la Interpol?

Fa dos dies, Dom del Torto, que és com es diu la víctima, va obrir un blog i va penjar les fotografies que anava rebent. En una hi ha dues dones abocades a la pantalla, una amb ulleres i l’altra sense, morenes, amb les celles perfectes, un pèl despentinades. En una altra, un home de més 40 anys, amb entrades, el colze sobre la taula i l’avantbraç en vertical. Una cigarreta encesa entre els dits. Es nota que té interès en la pantalla perquè se li ha acumulat cendra a la punta. En una tercera, es veu la sala d’estar. Al fons, una de les noies menja, des del sofà, d’un bol quadrat que té sobre la tauleta. Du faldilla i samarreta de tirants. Té l’ordinador a tres o quatre metres, una mica per sobre de la línia dels ulls. Potser mira una pel·lícula. També s’hi veu una plata amb fruita i dolços, un altre sofà de tres places, i un estampat floral a la paret.

Tot va anar molt ràpid. Dijous al matí va penjar les primeres imatges al blog. Immediatament, l’adreça Laptopiniran. tumblr.com va córrer i córrer, i alguns mitjans digitals se’n van fer ressò. A la tarda, les fotos apareixien amb un rectangle negre sobre els ulls dels protagonistes. Al vespre, per entrar al blog demanaven una contrasenya. I ahir totes les fotos havien estat substituïdes per un text. Quan la història va començar a circular, algú li va fer notar que estava vulnerant la privacitat de la família iraniana, i per això va tapar-los els ulls (“amagar-ne la identitat”, en diu). Al vespre un dels fotografiats va contactar amb ell, fet una fúria. Ells no eren lladres: no sabien que l’ordinador era robat. Del Torto va tancar l’accés al blog. Ahir els iranians van tornar a contactar-hi, se sentien mortified per tot l’assumpte i s’oferien per tornar l’ordinador. Però Del Torto diu que, “atès l’immens error de judici per part meva a l’hora de compartir la història i faltar al respecte de la seva privacitat, els he demanat que se’l quedin com a disculpa.” No crec que el trio de Teheran oblidi mai el dia que milers de persones arreu del planeta van veure la seva intimitat sense que ells ho sabessin, cosa que van descobrir a la pantalla del mateix ordinador que els havia exposat. La insuportable pressió del món, el morbo de ser-ne la causa. Ara que s’ha instal·lat en l’univers polític i periodístic la paranoia de les escoltes, els e-mails intervinguts i els ordinadors infiltrats, s’imposa una lliçó de seguretat informàtica: l’única manera de protegir-se és no tenir cap cadàver a l’armari. O que Déu ens agafi confessats, que vol dir explicar-ho tot. I un post-it a la càmera.

Etiquetes

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca