(article publicat a La Vanguardia del dissabte 25 d’Agost del 2012)
Espanya depèn absolutament d’Europa per quadrar pressupostos. Per més que Guindos provi de fer bona l’estratègia de Rajoy, que consisteix a tensar la corda amb l’amenaça de la ruptura de l’euro, tothom sap que la intervenció ja és un fet, que la seva formalització és inevitable per continuar a la UE i que el trencament de l’euro ja no és tabú. Mentre que Guindos s’ocupa d’això, Montoro, home de partit, que controla la caixa, s’ocupa del front interior. Rajoy vol un rescat a mida de la centralització atàvica i de les inconfessables dependències amb els lobbies capitalins. L’últim exemple, mentre es publicita la disbauxa autonòmica, és la construcció de l’AVE a Galícia, 2.000 milions. Vam saber dijous que una tercera part de les adjudicacions han anat a parar a ACS, Acciona i Ferrovial: la llotja del Bernabeu.
Així mateix, si la Generalitat demana el rescat serà només per formalitzar l’estat actual de les coses, que és la intervenció dels comptes catalans i l’anul·lació de la capacitat legislativa, com es veu en el darrer informe del Consell de Garanties Estatutàries: la reforma de la funció pública de Montoro es passa per l’arc de triomf l’única competència seriosa, que són les relacions laborals entre la Generalitat i els funcionaris. O en la manera com el ministeri duu la Generalitat al caire de la fallida explícita cada mes -implícitament ja ho està-. Amb el reescalfament independentista de CiU, el flanc important són els 300.000 funcionaris catalans i la xarxa clientelar. La Generalitat com a punt feble: així ens hem de veure.
Quan tot es formalitzi, el marge institucional serà nul. Els homes de negre no faran la remodelació de l’Estat que cal per tenir hisenda pròpia, ni crearan el sistema de tres autonomies que somien Duran Lleida i molts catalans. Ningú no els ho demanarà. Reduiran despesa i liberalitzaran. I la brega al carrer serà la de sempre: l’esquerra exigint drets socials i la dreta exigint ordre públic. Europa se’n desentendrà, com a Grècia, i els catalans perdrem, guanyi qui guanyi.
Per avançar-s’hi, Mas pot provar de convocar eleccions referendàries, i si vol més legitimitat, com diu Lluís Foix, convocar un referèndum immediatament. I després, si cal, oferir una solució a Europa que passi per fer-se càrrec d’un tros gran del deute de l’Estat. Pot perdre, però beneficiarà per igual autonomistes i independentistes, dretes i esquerres, perquè haurà establert un subjecte polític democràtic impossible d’ignorar, que no demana permís, sinó que fa valer els seus actius. Com sempre diu Enric Juliana, la manifestació de l’Onze de Setembre hauria d’estar plena, a més d’estelades, de banderes europees. Tant si Espanya és intervinguda com si es trenca l’euro, la clau és poder dialogar cara a cara amb qui sigui que mani. Això no implica ser independents avui, però sí institucionalitzar-ne la possibilitat. L’alternativa és anar-se quedant acorralat, i acabar proclamant coses estrambòtiques a la desesperada. Al capdevall, cada any, després del 5, hi ha un 6 d’octubre.