Fe cega, falcar taules

10 d'abril de 2015 0

La Vanguardia 10 abril 2015

Hi ha ha tres llibres que no he llegit que recomano de cara a Sant Jordi. Són El dia de l’escórpora, de Miquel Bonet (Cossetània), Principi d’incertesa, de Martí Sales (Males Herbes), i Océano África, de Xavier Aldekoa (Península). Per Sant Jordi es compraran tants llibres que acabaran miserablement abandonats en un racó (més que habitualment, vull dir) que, posats a gastar per no llegir, almenys donem diners a tres autors que saben viure.

El Miquel Bonet el conec de Twitter (@MiquelBonet_), pàtria d’expatriats. Diu que és un “dandi comarcal d’extracció social baixíssima” i un “sexy-writer”, descripcions acuradíssimes, en la línia del realisme social. L’altre dia va dir: “Em sap greu desenganyar-vos, però no és que estigui de tornada de tot. És que em fa cosa començar a anar-hi”. El vaig conèixer en carn i gest l’estiu passat davant d’un plat de gambes i envoltat d’una colla de bàrbars de Twitter: no va perdre la compostura o la pipa ni per un segon. Després en perpetrà un article deliciós, en un estil que jo anomeno postcostumisme, que és una manera de dir que et fot mà a les neurones. La seva moral és no fer-se pesat, ni tan sols a ell mateix, cosa per a la qual cal una intel·ligència superior. Viuria millor en un altre segle, un que no ha existit mai. Tothom que ha llegit El dia de l’escórpora diu que en vol més. Digues-li això, al teu amant de Sant Jordi.

A Martí Sales el vaig conèixer el segle passat, a l’aula de teatre de l’Autònoma, i ja es veia que ell molt i els altres no tant. És un diletant sistemàtic. Maragall ‘n’ roll. Ha vist mig món i l’altre mig se l’imagina. Totes dues meitats les escriu que fan venir ganes de tocar-se i el seu català només existeix perquè ell l’escriu. Estrella del punk psicodèlic, poeta, traductor, activista, tal i pasqual, i viu com si li quedés tot per fer. Des que va publicar Dies feliços a la presó fa vuit anys, tothom que en sap diu que és el futur. Ara tocaria dir que és el present, però, la veritat: sempre serà el futur. Principi d’incertesa parla de la mort d’un amic mentre transcorre tots els seus mons, però en lloc d’encongir-te el cor, diuen que te l’expandeix. Que ho sàpiga la teva enamorada el 23 d’abril.

El Xavier Aldekoa és més conegut, sobretot pel lector de La Vanguardia: n’és el corresponsal a l’Àfrica -dels millors corresponsals que jo he llegit en qualsevol llengua- i Océano África ha rebut tan bones crítiques que és sobrer elogiar-lo, fins i tot abans de llegir-lo. Només hi he parlat per Skype, ell en algun racó perdut subsaharià, jo al meu costat de l’Atlàntic. Em recorda els periodistes americans d’abans: a la precisió, el criteri i l’estil cristal·lí s’hi suma una intensitat emocional i estètica mai explicitada. Ha aconseguit tenir una set oceànica per l’ignot sense ser un borratxo d’adrenalina. Et posa mirant cap on toca. Comenta-ho al teu marit el dia del meu sant.

Si, a més, ni que sigui per casualitat, els llegeixes, m’hi jugo una columna que acompliran les meves expectatives.

Etiquetes

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca