(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016).
El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant.
Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el país. El primer es pregunta si amb l’aparició de Trump estem veient de nou l’emergència del feixisme. Quan Trump va amenaçar Clinton amb la presó si guanya, quan va restar importància a haver presumit de poder fotre mà impunement a tota dona que se li posés al davant, quan va dir que la solució a la islamofòbia és que els musulmans col·laborin més amb la policia, o quan va tractar els temes complexos amb infantilisme i ignorància, s’explica a la perfecció per què hi ha republicans que el rebutgen i per què hi ha diaris que fa cent anys que donen suport al candidat conservador o publicacions de prestigi fins ara sempre neutrals, com Foreign Policy, que per primer cop han demanat el vot per Clinton. Clinton s’equivoca dins dels paràmetres normals; parar els peus a Trump és salvar la democràcia.
L’altre debat és si el que busquen els votants de Trump és recuperar en seguit de significats i comunitats que han estat destruits els darrers anys davant la indiferència, o fins i tot alegria, de les elits urbanes. Aquestes elits no només hi han sortit guanyant amb la globalització; a més, del seu poder desigual n’han tret la capacitat d’imposar una cultura, unes costums, una jerarquia de valors que condemnen molta gent a no poder ni tan sols respectar-se, una comdemna que té en la precarietat econòmica un símptoma mesurable, però no pas el més dolorós. Hillary Clinton, educada en aquesta revolució cultural, en representa l’establishment. La violència verbal de Trump és el cop de peu al tauler de joc que reclama ala part més alienada dels votants, però ha estat normalitzada per un percentatge gens menyspreable de blancs de classe mitjana, disposats a temptar la sort per frenar la hipocresia i la decadència.
El feixisme és una de les possibles respostes a la crisi cultural de fons i Trump és un home acostumat a vendre falsos prestigis, xaronismes per a desesperats. Clinton —em penso— ho sap, i per això opta per no excitar aquesta desesperació i mantenir tots els fronts oberts per a acollir els votants que sospiten que Trump és un perill. Per això Trump necessitava excitar els fidels, i Hillary reprimir les ganes d’humiliar-lo. El republicans han quedat atrapats per la pitjor de les respostes, els demòcrates per la negació del problema.