Fins que la mort els separà

24 de maig de 2014 0

 La Vanguardia 24 de Maig

És una tomba familiar. L’element principal és una exedra, o banc semicircular, llarg com un Audi A3. Al mig hi ha un bust blanc d’un home de front prominent i decidit, nas recte, lleugerament contret en un gest de persona exigent; la boca és mínimament oberta, de desig, i els ulls enfoquen lluny, teatrals. Corbatí, camisa, armilla i jaqueta. Hi diu: Harry Houdini.

Destaca un mosaic de colors amb l’emblema de la Societat de Mags Americans amb aquell estil de logotip maçònic carregat de símbols: dues serps que es mosseguen la cua recíprocament, flames solars, cercles concèntrics, lletres superposades. Cada any, per Halloween, els de la Societat hi vénen i parteixen ritualment en dos una vareta: “és un mer pal -reciten- buit d’autoritat, inútil sense la teva mà brandant-la.”

Sota el bust, gravat en lletres grosses hi diu Weiss (el cognom legal). Una dona de pedra es plany a terra, el cap abandonat sobre el banc. Al davant, sobre una catifa de gespa emmarcada per un muret, hi ha vuit làpides planes (imiten la tapa d’un taüt sobresortint de terra: ok). En quatre hi posa (sense nom): mare, pare, avi i àvia. En dues: Herman i Nathan. I dates de naixement i defunció. A la de Houdini (1874-1926) també hi diu Wilhelmina Beatrice (la dona) però a la data de defunció li falten els dos darrers dígits perquè la família d’ella no la va voler enterrar aquí. Perquè era cristiana.

Orgull prenazi

El cementiri és jueu: Beth-el, als turons de Queens coneguts com ‘el cinturó dels cementiris.’ Gran densitat de làpides verticals. Jueus nascuts a Alemanya i Àustria cap a mitjans del XIX i morts abans de la segona guerra mundial: Rothschilds, Bernsteins, Strauss. Potser per aquest motiu encara s’aprecia un orgull germànic en les làpides. En moltes inscripcions s’hi detalla el lloc de naixement: Frederika Marx, “nascuda a Mainz, 1838”; Henrietta Lichten, “Bavaria, 1816”; August Levi, “Esslingen, Alemanya, 1849”. Versos en alemany pertot, com els que Mendelssohn va fer populars: “Es ist bestimmt in Gottes Rath/ Dass man vom Liebsten was man hat/, Muss scheiden.” (Segons Maragall: “Així ho vol Déu que vingui un jorn/ que de l’aimada, l’estimat/ pren comiat”).

Els Houdini eren d’Hongria i el nom original era Weitzs, que van canviar a la forma alemanya Weiss en arribar a Amèrica. La densitat metafòrica és embafant: l’escapista més famós enterrat en un dels seus taüts trucats per al xou del qual no s’escapa mai ningú. I entre els seus: sempre els emigrats, els fugits de la història. I a més, aquests jueus: potser els últims orgullosos de ser alemanys al segle XX. Al cementiri li és igual, però. És un turó frondós, els arbres tenen velles branques recargolades i la gespa alta s’ho menja tot. Bona materia primera, imagino, des de la perspectiva d’un cuc o d’una arrel.

D’on sóc o d’on vinc

Sis empleats ensabonen un mausoleu en una zona més moderna. Hi predominen els jueus nascuts a països exURSS. Les dates a les làpides: són fills de la revolució russa. Més escapats. Cares eslaves i russes em miren des de baixos relleus realistes; alfabets hebreus i cirílics deuen traduir enyor i consol. Es veu cuidat i un empleat portorriqueny em confirma que ‘els jueus russos són els que vénen.’ Esclar, no és el mateix esbrossar la tomba del pare o l’avi ucraïnès que la del besavi o rebesavi bàvar. Dic: ‘fantasmes?’ I riu amb un riure sense dents.

Molta gent no sap que Houdini era un ferm enemic de l’espiritisme i, abans de morir, va pactar amb la dona que si hi havia vida més enllà s’hi comunicaria a través d’una frase clau. Durant deu anys, per Halloween -que és el dia que va morir, irònicament-, la pobra Wilhelmina va esperar el sant i senya. Res. Encara avui hi ha espiritises que miren de saber si Houdini s’ha escapat del fred últim i mantenen viu el misteri. Res de res. Qui tampoc no es va salvar de la mort, contra les teories conspiratives antisemites que deien que algú els havia avisat, són els jueus que eren a les torres bessones l’11-S. A la part més recent s’hi veuen, entre el kitch i el desconsol, els monuments als caiguts aquell dia, baixos relleus del World Trade Center, banderes americanes, llistats de morts sense restes per enterrar. Misteri resolt.

Etiquetes

Darrers articles

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

Per què sempre estem parlant de llibertat

Escric aquest article com a resposta llarga a un seguit de gent amb qui en les últimes hores he intercanviat opinions per tuiter. Una de les més representatives, tot i que han estat desenes, podria ser la del Tatxo Benet, que ha dit:  «la discusió no és en aquests moments sobre llibertats. El que cal […]

  • Cerca