Formentera: Ars longa, vita brevis.

31 de juliol de 2007 0

Article de (elsingulardigital.cat)

Jec a l’hamaca que l’Ibrahim Monsergues m’ha instal.lat al seu pati. Mai no hagués dit que dormir dies i dies en una hamaca podria ser tan agradable. Em presegueix una lleu ressaca de la nit anterior, nit de lluna plena i de festes neohippys als xiringuitos de l’illa. Tinc un buit que ocupa algunes converses, però recordo perfectament l’anar i venir de la Sandra, que fa que balla però no escolta la música. I els ulls atabalats del noi que li fa de vigia. Fa dies que es busquen i ahir s’allunyaven junts cap a la fosca de les roques, a cavalcar-se. Cadascuna de les persones que he conegut aquí es precipita endavant i endarrere de les setmanes que fa que habito can Monsergues. L’eixam de relacions impúdiques que els conjuga em provoca una certa sensació de vertigen, com si tot l’inabastable de les històries d’amor, tot el que creiem que és inabastable quan diem que som al bell mig d’una història d’amor, al capdavall es reduís a això: un espai breu com el de Formentera, uns habitants estables i sang nova que va venint i marxant a engrunçar les vergues i dilatar els llavis. No és res de nou aquest escepticisme. Com que guardo un mig dol, plumbi, puc callar i observar com les feromones van fent el seu camí, entre els estafilococs de la sorra de les platges, ja tan italianes com les sines que les coronen. És avui la primera de les cròniques que trauré d’aquest silenci, i és qui sap si una justificació més que un article. La secció que aquest agost podrà llegir l’amable lector que s’acosti durà el títol de “Ars longa”, i és un títol manllevat del poeta Enric Sòria, de qui m’he dut un llibre i de qui llegeixo els versos mentre empenyo la ressaca, en el vaivé d’una hamaca amb wireless. Espero també que la meva memòria sigui agraïda, i recordi tot allò que pugui interessar.

ARS LONGA, VITA BREVIS.

Recorde molt bé la seua llengua.
La seua suavitat, aquella manera
Tan delicada i dolça d’acaronar
La verga, d’engrunçar-la.
M’estimava molt aquella gràcia seua,
Els llavis tan destres i carnals
Que em somreien.

He oblidat, al cap del temps, els ulls,
Les sines, els turmells, els cos sencer,
De bellesa comuna. Del temps va ser pastura.
Però la llengua, la recorde molt bé.
La meua memòria és agraïda.

Un proverbi llatí parla d’aquestes coses.

Enric Sòria.

Etiquetes

Darrers articles

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

Per què sempre estem parlant de llibertat

Escric aquest article com a resposta llarga a un seguit de gent amb qui en les últimes hores he intercanviat opinions per tuiter. Una de les més representatives, tot i que han estat desenes, podria ser la del Tatxo Benet, que ha dit:  «la discusió no és en aquests moments sobre llibertats. El que cal […]

  • Cerca