(article publicat a La Vanguardia del dissabte 11 de febrer del 2012)
El cas Garzón és el símbol de la justícia espanyola. És el símbol de l’arbitrarietat que tot ho impregna i ho corromp. El símbol d’una manera de fer i de ser que fa possible, alhora, que Garzón sigui culpable de prevaricació i víctima d’una persecució. I el símbol també del sectarisme que caracteritza la reacció de la majoria dels estaments polítics, acadèmics i periodístics davant de qualsevol polèmica d’una mínima importància. Res de nou, ja ho sé, però sempre val la pena fer inventari.
L’exjutge Baltasar Garzón va ordenar que es gravessin indiscriminadament totes les converses d’uns acusats de corrupció que es trobaven en presó preventiva, en especial les converses amb els advocats defensors. Aquesta violació de la confidencialitat, la llei i la doctrina només la permeten sempre que no es vulneri el dret de defensa, en casos molt especials, que han d’estar molt ben argumentats i, des del 1994, limitats exclusivament als acusats de terrorisme. Que Garzón cregués que aquesta escandalosa violació del dret de defensa podria arribar a colar només indica que al nostre sistema judicial són habituals les pràctiques pròpies de “règims totalitaris”, com diu la sentència que el condemna.
No és tampoc la primera vegada que Garzón protagonitza una d’aquestes pràctiques: l’any 1992, de cara als Jocs Olímpics, va ordenar la detenció indiscriminada de 38 independentistes catalans acusats de terrorisme. La gran majoria no van ser condemnats i van declarar haver estat torturats. Encara que tots haguessin estat culpables, Garzón tenia el deure d’investigar-ho i no ho va fer, malgrat els informes forenses. Anys després el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg va condemnar l’estat espanyol per no investigar els fets, tot i les evidències flagrants. Les explicacions de l’advocat de l’estat que negaven la negligència –prevaricació?– de l’exjutge van causar estupor a Estrasburg.
La pitjor conseqüència del cas Garzón és que les escoltes il·legals han obert una immensa via d’escapament per als imputats del cas Gürtel. Tampoc és la primera vegada que una instrucció deficient de Garzón beneficia un delinqüent. Però més enllà d’això hi ha l’indici de persecució. Un jutge que veu normal actuacions d’aquesta mena és un jutge emparat per un sistema. Per què no el processaven quan Estrasburg va condemnar l’estat pel cas de les tortures? La diferència no és el cas, és la persecució. Ara, jutges conservadors i progressistes, per unanimitat, se’n deuen haver cansat. Hi ha qui voldrà entendre-ho com un episodi més de la guerra esquerra-dreta, o millor dit, PSOE-PP, que es lluita en totes les institucions espanyoles sense excepció. Pot ser. I és així que pertànyer a l’esquerra acaba significant fer ulls grossos davant la violació del dret fonamental de defensa, mentre que posar en evidència la ignomínia d’un jutge prevaricador vol dir ser a la trinxera dels post-franquistes. Així són els espanyols. Garzón es el símbol del seu sistema.