Gats i ratolins

19 d'agost de 2011 0

(article publicat a La Vanguardia del dissabte 20 d’Agost del 2011)

Les tres primeres setmanes de juny vaig viure en un pis de la Plaça Reial de Barcelona.   Cada nit, mentre baixava les Rambles a peu des de Plaça Catalunya, entre cinc i deu venedors de llaunes d’Estrella Damm m’oferien ‘coca, hash, marihuana’ en un ràpid xiuxiueig.

No tinc res en especial contra la compra-venda de drogues il·legals, més enllà del fet que si hi ha una llei i tothom se la passa per l’arc de triomf normalment vol dir que alguna cosa no està bé: o la llei o qui la fa complir. Així que el dia que vaig veure una parella de mossos d’esquadra palplantats al bell mig de la Rambla de Sant Josep, custodiant un turista nòrdic d’uns 60 anys, tot despentinat, que s’havia desmaiat, no vaig poder resistir-me i m’hi vaig acostar. “Si vostès saben igual que jo –els vaig dir– que això passa cada dia, i no hi fan res, és que realment no hi ha res a fer?” La resposta és antològica: ‘Si vostè truca al 112 i ho denuncia podem actuar. Però ha d’estar disposat a fer d’esquer. L’acompanyarà un agent de paisà. Ha de tornar-hi i dir que sí que vol comprar la droga. El faran anar a un pis d’aquí a la vora, perquè no la duen a sobre, i quan es faci la transacció, aleshores els detindrem.’ Potser als turistes els agradaria: ‘Participi d’una batuda policial a les Rambles!’

Uns dies després vaig voler sentir l’altra versió i vaig acompanyar un jove marroquí amb pinta de corredor de fons a un pis del carrer Ataülf. Porta 12 anys a Barcelona, però fa poc, diu, que es dedica a vendre ‘coca, hash, marihuana’ a la plaça Reial: ‘Vaig aprendre el català treballant amb catalans, però amb la crisi no hi ha feina i faig això. És esgotador: el meu company és molt paranòic i canviem de pis cada dos o tres mesos.’ ‘La policia us molesta molt?’ li vaig dir. ‘De tant en tant vénen a les 4 del matí i regiren el pis. S’enduen la droga i ens apunten els noms. Per això ens traslladem. Si et veuen vendre’n sí que et detenen. Tu no seràs policia, oi?‘ Amb la meva millor cara de rata de biblioteca vaig fer que no amb el cap. ‘Bé, però quan arribem al pis, parla en anglès. Els nostres clients són turistes, la majoria, i el meu company sospitaria d’un català. Però et cobraré menys per ser d’aquí. Quan surtis, espera’m a la porteria.’

Sobre les bústies de la porteria, quinze minuts més tard, mentre l’esperava, vaig veure un sobre desgastat dirigit al pis on ara viuen el meu acompanyant i els seus dos col·legues. El destinatari era un home de cognom britànic, i el remitent, la revista Harvard Business Review. ‘L’antic llogater era estudiant o empresari,’ vaig pensar just quan el corredor de fons baixava les escales al galop. ‘El teu amic, el baixet, no fa massa bona cara’, li vaig dir. ‘És el paranoic: no surt mai de casa, i va fumat tot el dia’, va dir mentre obria la porta del carrer. ‘I l’altre, el grassonet?’ vaig insistir. ‘Ui, aquest es passa el dia veient l’Eurosport i fumant. Bé, adéu, me’n torno a la feina.’

Etiquetes

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca