(article publicat a La Vanguardia del dissabte 7 d’Abril del 2012)
Qualsevol ésser que hagi passejat per la Barcelona post-olímpica i pre-Eurovegas de les darreres dècades, i que no tingui les fosses nasals completament obturades per una sinusitis o pateixi d’anòsmia, ha pogut sentir en les seves pituitàries la flaire vaporosa i floral que fa la marihuana quan crema. Si és un exemplar d’homo sapiens, i a banda de Barcelona, ha tingut la fortuna de passejar ni que sigui per un dels 947 municipis catalans sense patir una hipòsmia severa, haurà pogut comprovar personalment l’enorme ventall de diferències aromàtiques que ofereix el fum de la marihuana segons la quantitat de diòxid de carboni i d’altres gasos contaminants que s’hi barregin.
Des del punt de vista legal, a l’estat espanyol només es penalitza el cultiu si aquest té com a finalitat el tràfic, la possessió per sobre de 40 grams i l’ús en espais públics. Però si a més del sentit de l’olfacte, aquest individu gaudeix d’uns ulls raonablement sans i d’unes quantes connexions neuronals en ordre, també haurà observat que la compra-venda dels preparats de cannabis també es fa a la llum del dia. I només que tingui una minsa curiositat per saber a què es dediquen els seus veïns sabrà que en l’edifici on viu, o, a tot estirar, a uns pocs minuts a la rodona del seu domicili habitual i/o segona residència –si en té– s’hi pot trobar un ciutadà en ple ús de les seves facultats que viu del noble art de la intermediació entre els productors i els consumidors d’aquest vegetal.
En sentit estricte, l’únic realment prohibit és fer-ne negoci, sobretot a gran escala. I és per això que els empresaris i emprenedors del ram costen molt més de detectar, encara que l’interessat tingui els cinc sentits funcionant i encara un sisè sentit molt desenvolupat. Aquest estat de les coses fa que el mercat de la marihuana sigui un dels menys regulats del país, i per tant, les lleis de l’oferta i la demanda, les variacions de preus i qualitat, i el màrqueting funcionen de manera molt pura i primitiva, però amb gran eficàcia. Consumir o deixar la marihuana és infinitament més fàcil que, posem, abandonar una companyia telefònica. Entre les estratègies primitives a les quals es veuen abocats els adults que volen sentir els efectes del tetrahidrocannabinol, destaca, darrerament, la creació de clubs de fumadors sense ànim de lucre. Són associacions de consumidors que en el seu afany per complir la llei i accedir a un producte d’una mínima qualitat, es prenen tota mena de molèsties lèxiques i burocràtiques en un context en què, des d’un punt de vista pragmàtic, no els caldria. Al capdavall, el mercat il·legal de la marihuana inclou servei a domicili i total confidencialitat.
L’iniciativa de l’ajuntament Rasquera, que pretenia cedir uns terrenys per al cultiu a un d’aquests clubs, assenyala l’obsessió que tenen alguns ciutadans amb ser escrupulosament legals i pagar impostos per les seves activitats. Herois en temps de diner negre. On s’és vist.