Glucksmann i nosaltres

27 de setembre de 2007 3

Article publicat a elsingulardigital el dia 27 de setembre del 2007

Ahir el filòsof André Glucksmann va rebre el premi de la Fundació Catalunya Oberta. En la seva intervenció va repassar críticament alguns dels mals d’Occident: el nihilisme, el relativisme, l’absència de consciència sobre el mal, el tactisme de la moral política, i situacións concretes com l’assassinat d’Ana Politkóvskaya o la indiferència vers els drets humans a Txetxènia, i en general vers la qüestió del mal, etc. N’hi va haver per a tothom i bé. Suposo que els diaris d’avui en deuen dir alguna cosa, sobretot perquè és un filòsof que ve del marxisme i que en les passades eleccions va demanar el vot per a Sarkozy.

Però tan se val, l’important no és tan les conclusions a les que ha arribat, perquè entrariem en una discussió sense fi, sinó que la manera que té d’aproximar-se a les coses, l’incessant qüestionament del discurs oficial i de la realitat, això que en diem esperit crític, és un espectacle tan admirable, que fa pensar que efectivament la filosofia, fins i tot a la francesa, pot tenir algun futur. Tothom va quedar content d’haver-lo pogut escoltar, des del Ramoneda, que hi era, fins al Joan Oliver, el director de la Fundació, passant per Porcel, Pujol o López Tena.

Tres idees recent arribat de l’acte:

1.Glucksmann va dir que el segle XX havia estat un segle afortunat. Hi convivien dues circumstàncies horribles: la capacitat tecnològica d’aniquil.lar un poble sencer amb la bomba atòmica, i la capacitat psicològica de fer-ho, com ho van mostrar els alemanys amb els camps d’extermini. La fortuna fou, segons Glucksmann, que els alemanys no tinguéssin la bomba. És a dir: que els que tenien la capacitat psicològica no tingueren la capacitat tecnològica. En el segle XXI es pot donar la quadratura si l’Iran obté la seva bomba: la capacitat psicològica ja la tenen envers els jueus i els occidentals en general.
La idea és molt bona, i explica amb senzillesa una qüestió complicada.
No s’està per ideologies i no fa de l’adversari enemic. Mira, critica, endreça.

2.A Catalunya hi ha filòsofs així. Però continuem escoltant bramadors d’estupideses o fidelíssims gossos d’atura. No sé si té valor dir si poden o no poden estar a l’alçada de Glucksmann, perquè no ho sabem prou; ni la difussió, ni el debat, ni el coneixement que tenim sobre Glucksmann o Boudrillar, o Habermas, és comparable al que hi ha al voltant d’un bon filòsof català. La pregunta sempre és la mateixa:
tenen poca visibilitat perquè no són prou bons o no són prou bons perquè no tenen visibilitat? Podria ser que fossin les dues coses a l’hora, però el que és segur és que la vida intel.lectual a Catalunya és força ignorada, si hi hagués un Gluksman tampoc no l’escoltarien massa. Qualsevol aproximació filosòfica a la realitat és percebuda com una pedanteria o un exercici de complicació superflu. Fa vergonya parlar seriosament i ens queda només la conyeta per atiar el debat i fer categories de la vida política. La comoditat és en la caricatura.
De fet hi ha fins i tot una tradició de pensament aquí que ho fonamenta. No dic que no m’agradi la broma, però no em fa gràcia que regni sola. No tenim la tradició i la fortalesa lingüística de França, és cert, però això només vol dir que tenim carències a l’hora de valorar la realitat amb lucidesa. Al capdavall tampoc hi ha una gran obra en castellà feta a Catalunya. Passa amb la filosofia, però també amb la història o l’economia. I acaba afectant la política, i per tant, la vida.

3. Glucksmann és un mediador entre el què passa i el significat del què passa. La seva filosofia és com gran part de l’actual, una filosofia que defuig el debat sobre els fonaments últims, però que és molt rica a l’hora d’endreçar el caos i oferir horitzons. D’aquesta mena de filòsofs en tenim, tot i que no tinguin la trajectòria de Glucksmann. Aquesta mena de filòsofs ens fan falta, encara que no tinguin la visibilitat i l’encert de Glucksmann. El poc protagonisme de les seves maneres de fer és menys una qüestió d’indiferència i més una qüestió d’incapacitat i d’ignorància.

Etiquetes

Darrers articles

El turisme i nosaltres

El turisme representa actualment un 14% de l’ocupació total de Catalunya. Això ens situa entre els països amb el percentatge més gran de la població treballant en turisme. És una mala idea. Ens fa massa depenents d’un sol sector. Això és negatiu per dos motius. Perquè si hi ha una crisi en aquest sector —per […]

Què ha passat amb la CUP?

Vaig votar la CUP el desembre del 2017, després del Primer d’Octubre. Pensava que podien ser una força per controlar les pulsions destructives dels dos grans partits, que havien fet tot el possible per malbaratar la millor oportunitat que ha tingut Catalunya per treure’s el control d’Espanya del damunt i construir un món propi. Però […]

Per què Puigdemont no serveix per al futur de Catalunya

Puigdemont no serveix pel futur de Catalunya, almenys si el futur que volem no passa per la pacificació i la tornada enrere. La proposta de Puigdemont significa l’acceptació d’una falsa normalitat política que deixa en un calaix l’autodeterminació, convertint-la en una promesa etèria, i camina cap a un Govern autonòmic sense eines per defensar els […]

  • Cerca