publicat al CEJP el 06 de setembre de 2005
Després d’explicar en l’últim butlletí els límits que Ratzinger posava a la fe des de la raó i viceversa, caldrà escoltar què ha de dir Habermas, el pare del patriotisme constitucional, sobre els estats liberals contemporanis. Per què hem d’obeir les lleis ara que no hi és el temor de Déu o del Rei per condicionar-nos? Com hem fet des de fa mesos, seguim les conferències creuades entre el filòsof alemany Jürgen Habermas i el llavors Cardenal Joseph Ratzinger que va publicar a Catalunya La Vanguardia.
La qüestió central que ocupava els dos conferenciants era la dels fonaments de l’estat liberal. És a dir, ara que els estats no depenen de reis investits per Déu, per quina raó hom ha d’obeir les lleis. Encara més: Si no hi ha Déu, per què els homes han d’obeir les lleis? L’estat liberal és una forma d’organització col·lectiva que té en els textos legals el seu principi i la seva fi tangible. Segons la teoria, aquests textos legals es fonamenten a partir del respecte a la llibertat individual i de l’adhesió solidària a un col.lectiu o comunitat. L’home és lliure i lliurement participa de la societat. I quan fa les lleis, quan les tria, tria continuar siguent lliure. Per tant, les normes que han de regir aquesta societat han de garantir aquesta llibertat i han d’obeir-la. Sembla una paradoxa, però no ho és, és en tot cas un excés de conceptualització de la vida política. Un intent d’esterilitzar la vida pública perquè sembli racional. Creure que l’home es guia només (en la política al menys) per la raó.
Ens estan dient que el principi irrenunciable és que s’ha de respectar l’home. Tots els homes. I què vol dir respectar-lo? L’home és, des d’aquesta teoria, sobretot un subjecte lliure amb opinions pròpies i vàlides. El respecte d’aquestes opinions vol dir respectar l’home. Per tant, en la vida comunitària cal que es tinguin en compte totes les opinions i, per tant, per decidir les normes de comportament col.lectiu cal escoltar tothom, és a dir: la democràcia. I per tancar el cercle les lleis que democràticament s’aprovin han de mantenir intacte aquesta pluralitat inicial.
Aquesta teoria pressuposa que els homes triaran racionalment el que els sembli millor per a ells i per a la comunitat i que les divergències (que sempre s’han de contemplar) són només diferències d’anàlisi. Després de les catàstrofes bèliques del SXX, ningú no s’atreveix a dir que hi ha només una veritat i per tant acceptar-les totes i donar-los un paper en la vida pública és essencial, la prioritat. Això és el relativisme. Però perquè la societat no es desmembri en individus issolats, cal buscar una raó, un fonament, per viure junts amb institucions polítiques i jurídiques. Aquesta concepció de la vida comunitària ha de tenir un pressupòsit a banda de la llibertat perquè funcioni. El fonament que ens fan pressuposar o que al menys és necessari pràcticament és la solidaritat entre ciutadans: si hom és colegislador, copartícep de les lleis en tant que elector o en tant que votant d’un referèndum sobre una Constitució o un Estatut, s’entén que amb el seu vot no només buscarà beneficiar-se a ell, sinó a tota la comunitat. Aquest és el pacte, i és el que travessa allò que en diem “políticament correcte”.
La tesi del capitalisme extrem és la inversa: si tothom mira pels seus propis interessos, la competència durà a l’excel.lència i, en conseqüència, al bé comú. Però la tesi real de l’estat liberal, el que pressuposa, és que la gent vol el bé comú, que li preocupa el bé comú i que el persegueix; que la gent estima el seu país i la seva gent i que les mesures que recolza són per al bé de tots. Segueix en l’aire, però, la pregunta sobre quin país, quina comunitat, qui són els meus conciutadans per als que vull el bé comú. Quan dic bé comú, dic “comú” a qui? Això és molt evident en els processos constituents: pensem només en expressions com “l’esperit de la transició” o “la necessitat de consens per a la redacció del nou Estatut” que impliquen que hom no només busca el bé propi ni tant sols l’aliè, sinó el comú. Segons aquesta concepció ultrarracionalista l’home s’adscriu a una societat i hi aporta la seva visió de justícia, solidàriament.
Però això s’ha demostrat insuficient avui per avui, i la tesi de l’home racional ha quedat en una il.lusió, cap a on tirarà Habermas per solucionar-ho? En el proper article, ja, l’últim, ho veurem.