Hem vingut a competir

25 d'octubre de 2014 0

La Vanguardia 25 Octubre 2014

Entro a la cafeteria a les 7 del matí, que és l’hora que obren. És a tocar d’on dono classe una hora més tard, i m’agrada seure a la taula de la finestra i veure passar els estudiants que s’encaminen –la passa tosca, les lleganyes– cap a l’aula. No és sadisme, és superioritat estratègica. Però no sóc l’únic que vol aquesta taula, ni sóc l’únic que a les 6:55 és a la porta, esperant. Sempre hi ha l’home que fa pinta se ser un professor emèrit. Duu una bossa de plàstic i una motxilla. Els primers dies ens cedíem el pas educadament –un dia tu, un dia jo–, ens posàvem a la cua –ell capuccino, jo doble sol– i sèiem en taules contigües. Jo repasso les notes a la llibreta i ell obre la bossa, en treu el New York Times i comença a llegir-lo minuciosament, notícia a notícia.

De seguida es va veure que tots dos volem la mateixa taula i va començar tot. Un dia, per error, hi vaig anar a les 6:45 i, quan va arribar, la cara que em va dedicar indicava l’inici de la bel·ligerància. Ara sempre hi és abans que jo, em diu bon dia amb malícia, entra primer, esperitat, i abans de fer la cua del cafè va directe a la taula, l’ocupa amb l’abric, la bossa i la motxilla, i només aleshores demana el cafè. Fa dies que rumio si dir-li a l’encarregada que, quan pensa que ningú no el mira, s’acosta al pot del sucre i es posa quatre o cinc sobres a la butxaca. Seria una gran victòria.

Una retirada a temps

Quan surto de classe, de vegades em tanco a la biblioteca de la Universitat de Nova York que hi ha a Washington Square. És un edifici de deu o dotze plantes, amb una gran diversitat de racons: sigui quina sigui la teva mania –la llum, el silenci, la companyia, el mobiliari–, no tens excusa, hi ha de tot. El meu racó és la cara nord-oest de la la novena planta. Uns finestrals alts com un pilar de cinc s’aboquen a la plaça i s’endevina el fred ventós de tardor: l’espasme dels arbres, el cos encongit, el caminar accel·lerat. L’Empire State ocupa el punt de fuga de la postal. Bé, i a dins hi ha els sud-coreans.

No sé a quina hora arriben, o si mai marxen a casa. La majoria estudien enginyeries, ciències pures o economia; admirable velocitat en l’ús de la calculadora d’infinits botons. Els eduquen en la resistència i dominaran el món. S’esseuen a les taules grans, mai a les butaques, sempre d’esquena a la finestra, i no s’aixequen. Mai. He arribat a la conclusió que per a ells un descans consisteix en deixar la ment en blanc.  Si intentes competir amb ells, si et dius no m’aixecaré a miccionar fins que el Kim en qüestió no s’aixequi, t’acabaràs pixant a sobre segur. Són imbatibles. Al final, a punt de rebentar, t’alces malhumorat, derrotat i maleint el Mediterrani. Ells, impassibles, ni s’han adonat que existeixes. El rumor és que si suspenen se suïciden. .

Loser

Al vespre, per tornar a casa, agafo el metro a la parada de Broadway-Lafayette, que és la manera més fàcil d’imaginar-se el transport públic de l’infern. Hi conflueixen  escolars, universitaris sonmolents, turistes del Soho i cambrers, cuiners i dependents del centre. El soroll és tan intens que els únics músics ambulants que fan sentit són els percussionistes, als quals, des d’aquí, els dono les gràcies per fer-me descobrir el ritme calorós de l’inframón.

És la mare de totes les competicions: seure. Cada vagó té 44 seients, però els més preuats, els més buscats, els premium, en són 12: són a les puntes i només t’has de tocar amb una persona, a l’altra banda hi ha una barana i t’hi pots recolzar.

Essencial: col·locar-se a l’andana just en el lloc on hi haurà la porta del vagó, un cop s’aturi. El desgast de la pintura groga de terra t’ho indica, però també has de saber més o menys si aquella línia, en aquella parada i a aquella hora és més probable trobar lloc als extrems o als vagons del mig. Quan arriba el convoy, l’etiqueta diu deixar sortir, et poses de perfil i quan la darrera persona està creuant el llindar, fas una finta d’hanbol, entres, inspecciones la situació en una mil·lèssima, mires els competidors i assenyales amb el cos que lluitaràs pel seient, t’hi abraones i hi llances el cul. No ho aconsegueixo mai, i cloc el dia com l’he començat, amb derrota.

Etiquetes

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca