Heureux qui, comme Ulysse, a fait un beau voyage,
Ou comme cestuy-là qui conquit la toison,
Et puis est retourné, plein d’usage et raison,
Vivre entre ses parents le reste de son âge !
Quand reverrai-je, hélas, de mon petit village
Fumer la cheminée, et en quelle saison
Reverrai-je le clos de ma pauvre maison,
Qui m’est une province, et beaucoup davantage ?
Plus me plaît le séjour qu’ont bâti mes aïeux,
Que des palais Romains le front audacieux,
Plus que le marbre dur me plaît l’ardoise fine :
Plus mon Loir gaulois, que le Tibre latin,
Plus mon petit Liré, que le mont Palatin,
Et plus que l’air marin la doulceur angevine.
Joachim Du Bellay (Segle XVI)
Feliç aquell que, com Ulisses, ha fet un bonic viatge
Feliç aquell que, com Ulisses, ha fet un bonic viatge,
O com aquell altre que conquerí el velló d’or,
I pot tornar, encara amb ús de raó,
A viure els últims anys voltat pel seu llinatge.
Quan? Quan podré, del meu petit vilatge,
reveure les xemeneies fumejant a l’horitzó?
Quan podré reveure el tancat que, amb afecció,
Envolta aquella casa que m’és pàtria i cruel miratge?
Més em plau la llar on visqueren els meus,
Que cent palaus romans embolcallats en arreus,
Més que el marbre dur, em plau la pissarra fina:
Més que el Tiber llatí, em plau el Loir francès
Més que el Mont Palatí, el Liré que em fou bres,
Més la calma d’Anjou que la brisa marina.