(article publicat a La Vanguardia del dissabte 10 de Novembre del 2012)
Segons el China Daily del 17 d’octubre, l’Ajuntament de Pequín ha decidit que a partir del 2013, quan s’instal·lin lavabos públics, se’n faran més per a dones que per a homes. La ràtio serà d’1,5 o 2 lavabos de dones per cada lavabo d’homes. I es recomana que centres comercials, cinemes i restaurants també ho facin.
És una victòria del feminisme asiàtic. La primavera passada, un grup d’estudiants de les universitats de Canton i Pequín van llançar la campanya “Ocupem els lavabos d’homes”, que va causar prou rebombori perquè el Govern reaccionés. A l’Índia, un grup de dones va celebrar el 8 de març ocupant un lavabo d’homes a Manas Chowk. Duien pancartes amb el lema: “Injustícia de bufeta”.
La història de la igualtat escatològica és paral·lela a la de la incorporació de la dona a la vida pública, però la idea d’igualtat ha canviat, mentrestant. A finals del XIX, Bernard Shaw reclamava “vàters per a dones”, i defensava igualtat en la quantitat de lavabos disponibles. Un segle més tard, a finals dels setanta, l’Ajuntament de Nova York va prohibir els lavabos públics de pagament perquè eren discriminatoris amb les dones: com que fer servir els urinaris era gratis, però fer servir els vàters tancats no, les dones pagaven sempre i els homes només de tant en tant. A mitjans dels vuitanta, una organització de dones de Cardiff va començar una campanya per denunciar la insuficiència de lavabos per a dones als edificis públics britànics, incloent-hi estacions, argumentant que perjudicava les mares amb fills petits.
A partir dels anys noranta, però, l’argument va fer un tomb. La igualtat no era ja tants caps tants barrets, sinó que l’estona de cua fos similar. Com que fins i tot si hi ha els mateixos lavabos, sempre hi ha més cua als de dones, la solució és construir-ne més de dones que d’homes. Una de les lleis pioneres va ser la de l’estat de Wisconsin, on s’establia que a més dels edificis de titularitat pública, estadis, oficines i altres espais d’ús públic havien de garantir una “velocitat d’accés” igual per als dos sexes. Una senadora estatal argumentava que abans les dones no anaven tant als estadis, ni prenien tants refrescos. L’any 2005, Nova York va aprovar una llei que establia la ràtio 2 a 1. Tennessee i Texas van seguirla. N’hi ha d’altres: Alaska va triar 2,7 a1, i l’estat de Washington, 4 a 1. La ràtio es calcula per l’estona que uns i altres passem evacuant. Segons el comissari xinès, les dones de Pequín passen una mitjana de 89 segons al lavabo, 2,3 vegades més que els homes (39 segons).
L’evolució indica que ara la igualtat ja no és donar a tothom el mateix sinó tractar diferent allò que és diferent. Torna al Born. Ara fa un any, la meva universitat va fer un pas més en aquesta direcció: va decidir convertir un dels lavabos de cada pis en “gènere inclusiu”, per tal que qualsevol persona, encara que no se senti ni home ni dona, perquè se sent al mig, o se sent a fora, tingui un lloc on poder pixar tranquil·la, sense vergonya i sense cues. Ah, la llibertat.