La Vanguardia 31 gener 2015
Dilluns vaig veure una dona guapíssima treure’s les sabates, enfilar-se dalt d’una cadira de la sala de professors on jo dinava tot sol i fer una foto de la neu que queia a l’altre costat de la finestra. “És preciós”, em va dir de la cadira estant, enquadrant amb el mòbil. Passats uns segons, potser incòmoda amb el silenci, va afegir: “És que no estic acostumada a una nevada tan històrica.”
Si tingués un entusiasme menys contenible escriuria centenars de pàgines totalment gratuïtes sobre aquesta frase. Per començar, el migdia del dilluns la nevada no era gaire diferent de qualsevol altra tempesta i, per acabar, al final ha estat tan poca cosa que els meteoròlegs han demanat perdó per espantar la gent, i l’alcalde i el governador han acabat semblant uns titafredes.
A què li fas una foto, exactament, persona dalt de la cadira? Al contrast dels flocs blancs amb els maons vermells que l’iPhone no captura bé? Si fos un autoretrat dels teus ulls puerils, embadalits dalt de la cadira! Però no. Tu vols posseir les exageracions de l’alcalde, del governador i de tots els xèrifs del nord-est; esperes donar un cos, el teu, als aspres titulars de The New York Times o als crits de peixatera dels corresponsals que cobren a tant la peça. Una foto històrica. Mira-te-la avui, els maons vermells coberts d’un tel miop: és el llop que no ve, Godot que no arriba; res, un cada dia.
Una vida en línea recta
En canvi, l’hivern de 1888 va matar Roscoe Conkling perquè era una home sense por. Metre i mig de neu, vents de 70km/h, gent atrinxerada una setmana a casa i més de 400 morts. Però Conkling tenia 59 anys, un prestigiós despatx d’advocats i la bona salut dels valents. Havia estat senador durant 14 anys i a més de ser un rocós defensor dels negres abans i després de la Guerra Civil, odiava el tabac, feia peses i practicava la boxa. Era tan faldiller que l’escena del marit gelós perseguint-lo amb un mosquet va acabar al diari. Però moriria de purità abans que de llibertí.
El 12 de març va anar a treballar igual que cada dia i com cada dia va esperar fins la nit per sortir del despatx. En aturar un taxi, va trobar que els 50 dòlars que li demanava el taxista, que burro no devia ser, eren raó suficient per indignar-se i fer a peu els 4 quilòmetres fins a casa. A l’altura de Union Square, va optar per travessar pel parc enlloc de fer la volta pel carrer, demostrant que el camp a través, igual que la prudència, no és un valor universal i depèn del moment. Va quedar atrapat en un sot ple de neu, dels talons fins a les aixelles. Lluitant-hi durant més de 20 minuts, se’n va escapar. Va arrossegar-se fins al New York Club, a metres de l’hotel que li feia de casa, a la porta del qual va desplomar-se.
Un mes després, víctima d’una biografia en línia recta, va morir en un llit d’hospital.
Els meandres
Dimarts a mig matí, quan les autoritats competents ja havien anunciat que més o menys tot tornaria a una freda i incòmoda normalitat, vaig sortir a passejar.
Amb les escoles tancades, el carrer era ple de nens fent ninots, llançant-se boles i improvisant trineus. On la neu era verge n’hi havia més d’un pam, però en molts trams la vorera havia estat alliberada. A banda i banda s’hi amuntegaven piles punxegudes, una darrera l’altra, com Himàlaies en miniatura. El tros de davant de casa meva era totalment net, per descomptat; a les 5 ja se sentia el Giuseppe treure la neu, rac-rac.
Els homes passaven l’inesperat dia lliure armats amb pales amples, llargues i còncaves com un cullerot. S’escarrassaven a fer practicable la via pública amb determinació i esportivitat. Obrien caminets per als vianants, buidaven els baixos dels cotxes i ajudaven a qui tenia el vehicle barrat per una pila de neu. Els cotxes dels xofers –taxis, furgonetes, limusines–, tenien els netejavidres pujats i un cartró sobre el parabrises posat la nit anterior, per facilitar-ne la neteja. Famílies senceres en grataven el gel. Un chihuahua duia sabatetes de plàstic. El restaurant xinès tornava a tenir els repartidors en solfa. Els colmados obrien. L’espectacle era el civisme espontani, sense escarafalls, emotiu justament per quotidià.
Encabat, a casa, vaig enfilar-me a una cadira.